Grosske. Bloc (més) personal

Ahir vaig tenir el privilegi d'assistir a la conferència de Jane Goodall al Baluard. Per als qui no coneguin la seva trajectòria en defensa dels animals basta dir-lis que és com si els Beatels haguessin vengut a fer una conferència sobre música pop o com si el Papa hagués vengut a parlar de la religió en el món contemporani.

Goodall exerceix la fascinació de les persones físicament fràgils que traspúen, a la vegada, serenitat i una determinació a prova de bomba. Si dic que ha dedicat la seva vida a l'estudi i protecció dels ximpanzés més d'un ignorant dirà: vaja!, un altra "chalada" dels animals. Impossible anar més errat.

Jane Goodall ha contribuït poderosament a fer caure les teories científiques més ràncies que, fins no fa gaire, intentaven traçar una línia infranquejable entre humans i animals , ens ha ajudat a comprendre i estimar els animals, ens ha ajudat a estimar i comprendre la natura i ens ha ajudat a estimar-nos i a conèixer-nos a nosaltres mateixos.

L'humanisme circunscrit a la valoració exclussiva de la nostra pròpia espècie és un humanisme coix  i insostenible: l'estimació per les persones, pels animals i pel medi ambient forma un tot indissoluble.

I això és així per dues raons. En primer lloc, perquè no em crec a qui digui que es capaç de ser compassiu amb una persona que pateix i no ser-ho amb un animal que pateix: forma part del mateix mecanisme mental;  i, en segon lloc, perquè la solució a la sostenibilitat del planeta, al manteniment de la biodiversitat i a la nostra mateixa supervivència com a espècie és, en realitat, uná única solució impossible de fragmentar: o solucionam els tres problemes a l'hora no en solucionarem cap