Benvingut/da. Aquest Bloc és un espai de reflexió personal compartida sobre coses que ens afecten a tots i que el juliol del 2007 ha iniciat una nova etapa Els comentaris estan moderats però em compromet a contestar-los i convertir-los, si s'hi presten, en punts de partida per al debat.
Estadisticas de visitas
grosske | 12 Març, 2008 07:39
El Mundo, la COPE i l'entorn de n'Esperanza Aguirre (l'ala dura del PP, vaja) ha demanat la dimissió den Rajoy. Don Mariano (Maricomplejines, com el va anomenar un dia en Jimenez Losantos) no ha estat "por la labor" i diu que continuarà. A Balears, on el partit no ha participat de la pujada general i ha estat depassat pel PSOE per primera vegada des del 86, la sensació de crisi és encara més clara.
El drama del PP és que l'estratègia de la legislatura anterior "a sangre y fuego" és una estratègia per intentar guanyar a la primera i no és sostenible en el temps. A la vegada. un incendi com el que ells mateixos han atiat no es pot apagar en un dia: una part massa significativa del seu electorat, dels seus militants i dels seus quadres dirigents participa d'un discurs extremista de dificil marxa enrera
Em puc equivocar però jo no esper canvis espectaculars enlloc. El que veurem els propers mesos í durant una bona part de la legislatura són lluites sordes (i a cops no tan sordes) permanents, girs que es materialitzaran en modificacions en els equips de direcció més que en grans teoritzacions i, en definitiva, un ensumar molt l'ambient intern i extern i una certa indefinició no gaire positiva per al partit. La indefinició "gallega" den Rajoy serà una manera conjuntural d'evitar la crisi a curt termini però, a la llarga, serà un llastre per al PP
- Ep tu, i de lo vostro què?. Tant de pontificar sobre els altres i d'IU i del Bloc no dius res
- Que si, que si, demà, demà sens falta
El bloc em demana una ressenya biogràfica en aquesta nova secció. Em sembla una tasca impossible: si intent ressenyar moltes coses em surt un rollo espantós i s'intent resumir massa em surten coses semblants a epitafis. Per això només et diré que tenc una biografia interessantíssima, com tu i com tothom; que som un exemplar únic dins l'univers, com tu i com tothom i que per això som molt important, com tu i com tothom
| « | Agost 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | ||||
| 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
| 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
| 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
| 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Malgrat tot, tot no ha anat tan malament. Que cadasqú proposi el que vulgui , diuen a cal PP. Campi qui pugui. El quefe que ha fuit com les rates i no li perdonen. Entre tots haurem aconsseguit fer mil bocinets el gran cuirassat que era el PP. I encara a Madrid han tengut un poc de dignitat, però per aquí ni coneixen aquesta paraula. Canya!!!
O del teclat!, el teu darrer comentari s'ha avançat al que pensava comentar mentre llegia el darrer post.
Per la meva banda, he prés una decissió.Per una banda, no vull esperar més a l'arrencada real d'un projecte que em va semblar del tot interesant, Alternativa. Per altra banda, l'augment del bipartidisme, més que desanimar-me, m'ha fet pensar. I crec que a part de queixar-me, potser podria fer quelcom més.
Decidit. Aquesta mateixa setmana, m'afiliaré a EU. Tant sols un granet de sorra més pel nostre muntet. A part de bipartidismes, lleis electorals i altres bèsties, potser el que més necessita ara EU és que aquells que ens sentim identificats, ens apropem una mica més, a donar un cop de mà.
Amic Eberhard, ja veuràs com avui surten de la seva directiva amb grans "renovacions" en què tothom continuarà on és. I amb na Rosa al capdavant.
El PP está en un callejón sin salida. Para poder progresar y optar de nuevo a una mayoría absoluta tendría que optar decididamente por reconocer la crisis, aceptando primero que se ha equivocado, segundo que no sabe cómo actuar para, por último, abrir un debate y dar paso a una renovación profunda de ideas, formas de hacer política y cuadros.
Si el PP opta por ese camino, recorrerlo le llevaría tiempo – años - tiempo del que habitualmente no se dispone en política. En efecto, el PP tendría que estar dispuesto a renunciar temporalmente a un porcentaje importante de su electorado, el de extrema derecha, para posteriormente poder optar a un segmento más amplio de potenciales electores: los que están más a la derecha del PSOE. Pero de momento parece que el PP no está dispuesto a sacrificar un peón.
La otra opción del PP sería una “pseudosolución”: concluir que el error cometido es que no han crispado con suficiente intensidad. Es decir, en lugar de cuestionar la estrategia del grito, llegar a la conclusión de que no han gritado con la fuerza necesaria como para convencer a la ciudadanía. Más de lo mismo pero con esfuerzos redoblados. Esta última estrategia le consolidaría el suelo electoral pero no les permitiría crecer mucho más y, lo que es peor, le haría la mitad de la campaña al PSOE. La adhesión que el grito y el insulto genera entre los votantes del PP es directamente proporcional al efecto contrario: a la irritación y la movilización que causa en el electorado del PSOE. Bien lo sabe Rajoy que ha bajado el tono en la campaña y ha mantenido en un segundo plano a Acebes y Zaplana.
Todo este panorama aderezado con las ambiciones de los posibles sucesores, la paranoia de su antecesor y la presión de los sectores mediáticos e ideológicos más conservadores.
Demasiados vectores en juego. Rajoy no es el cirujano fino y con autoridad que el PP necesita para salir de esta situación.
Ets un visionari, amb això del títol... Ja veies la notícia estrella de l'última hora?