Administrar


Estadisticas de visitas

POBRE XIRINACS

grosske | 14 Agost, 2007 06:11

Els anys 70, Lluis Maria Xirinacs era una mica com el Mahatma Ghandi de la transició. Es va jugar el físic repetidament amb vagues de fam i amb altres actes de protesta on reclamava la llibertat, l'amnistia i, en definitiva, la fi de la dictadura franquista.

Jo vaig tenir el privilegi de coneixer-lo per aquella època i record perfectament el seu discurs brillant i captivador al qual acompanyava una aparença física més aviat imponent.

Lamentablement, quan va arribar la democràcia, Lluis Maria no sapigué preservar el tresor d'autoritat moral que havia acumulat

El testimonialisme és fantàstic en una dictadura però poc útil en democràcia. Als seus posicionaments polítics cada cop més extrems sumà aventures impossibles com un cooperativisme de consum destinat, "inevitablement", a fer devallar els preus en cadena i un negoci de segells igualment destinat al naufragi.

Xirinacs ha volgut posar-li èpica al seu suïcidi i tampoc no li ha sortit. Els Països Catalans segueixen igual d'esclaus (o no) ara que abans de la seva mort. I a mi em fa mal al cor aquest final perquè, des de la llunyania, m'el continuava estimant 

Comentaris

  1. Molt bé

    Molt bé Grosske, pobre Xirinacs

    Maria | 14/08/2007, 09:54
  2. Xirinacs

    Una bomba activada

    El diari Avui publica diàriament un espai encapçalat per la pregunta següent: Vas participar en la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977? I a continuació, amb lletra més petita, afegeix: A l’Avui en volem parlar amb tu. Doncs, mireu, us puc dir, als de l’Avui, que jo era un de tants, aquell dia, i que Lluís Maria Xirinacs caminava en primera fila, davant un bosc de senyeres. Enguany, Xirinacs no hi serà perquè és mort. I jo tampoc, encara que no serà pel mateix motiu. Jo ho hi seré, perquè no vull córrer el risc de trobar-me, frec a frec, amb qualsevol dirigent de Ciutadans per Catalunya que s’aprofita de l’esperit de 1714 per a reivindicar el bilingüisme i més actuacions de José Tomás a la Monumental. En trenta anys han passat moltes coses, a Catalunya, entre les quals cal anotar l’enviliment dels ideals polítics més nobles. Xirinacs ens ha permès visualitzar les conseqüències d’aquesta decadència en la seva persona. Entre el catalanisme social de fa trenta anys i el d’ara, hi ha l’abisme insondable que separa la vida de la mort. Xirinacs no hi serà enguany, a la manifestació, ja ho he dit. És mort. S’ha suïcidat, però l’han empès a fer-ho. Qui? Basta mirar l’entorn per a saber-ho. Però podem afirmar que l’han abocat al suïcidi, l’estultícia, la covardia, els pactes vergonyosos, la misèria moral i tantes altres coses que detecta qualsevol observador de la realitat política del país. Quan Déu va expirar va sentir-se un tro enorme arreu de Jerusalem, de manera que els jueus començaren a relacionar aquella mort amb qualque catàstrofe imminent. Doncs bé, el suïcidi de Xirinacs coincideix amb el caos absolut que sacseja la vida barcelonina. RENFE, autovia, aeroport, FECSA, el Carmel, etcètera. Tot plegat, i a diferència del tro del Gòlgota, els mals de Barcelona no tenen una lectura bíblica, però sí que en tenen (i de ben frustrant!) en clau nacional, catalana i espanyola. A trenta anys de la manifestació del setanta-set, el procés autonòmic ha petat com un d’aquests trens atrotinats de RENFE que no poden més, tot i que aquest, contràriament a allò que predica Zapatero, ha petat abans d’arribar a cap estació. Que Xirinacs ha estat un ancià, incapaç de suportar l’esfondrament del món ideal en el qual havia cregut? És ben possible. Entre somni i realitat sol haver-hi una diferència abismal, ja ho sabem. Tanmateix, amb el seu suïcidi, fa més renou que el tamborer del Bruc. I és, aquest renou, un renou inquietant. El model autonòmic espanyol és tan esquifit que no pot presentar-se com un projecte de convivència de llarga durada. I no tan sols en referència a Catalunya, sinó pensant també en Euskadi. La interferència del carrer Ferraz en la decisió dels socialistes navarresos qüestiona, més enllà del model autonòmic (amb goteres irreparables a la teulada), la bona salut democràtica de l’Estat. Per afegitó, a més de trenta anys de la mort de Franco, la justícia espanyola manté en presidi Otegi, el màxim representant de l’ala dialogant del nacionalisme basc. Fem camí, així...? Com és possible que Xirinacs, un abanderat del civisme i de l’entensa i proposat tres vegades per al Nobel de la pau, fos condemnat, el 2004, a dos anys i escaig de presó per l’Audiència Nacional? On eren els intel·lectuals, els obrers, els defensors dels drets humans, els partidaris de suprimir les curses de braus, els gais i les lesbianes, la gent honesta en general, la gent del país, quan va dictar-se sentència...? Xirinacs (i jo em pego tantes galtades mai a la cara!) es trobava sol. Que era una persona incòmoda? I tant! D’ençà que hem acceptat convertir Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, en tres autonomies diferents, temorenques d’allò que puguin pensar de nosaltres els Acebes, Bono o Boadella, persones de la vàlua moral i cívica de Xirinacs no tenen espai entre nosaltres. A posta ha mort. S’ha suïcidat, perquè la possibilitat de suïcidar-se era al seu abast. Però s’hauria pogut esvair en l’atmosfera o fer-se fonedís en la màniga d’un mag. Qualsevol cosa! Tanmateix, ens ha volgut repicar a la consciència. I ens ha deixat una bomba activada sota la cadira dels Montilla, Saura, la gent d’ERC, els empresaris del cava i el Madrid polític. Ha escrit, de comiat: Una nació esclava, com un individu esclau,/ és una vergonya de la humanitat i de l’univers. L’olla bull. Tinc la convicció que aquestes paraules, de Xirinacs, contenen un missatge que arrelarà profundament. No sabem on arribarem, els catalans, però ara tenim més clar (si calia!) on no volem que ens facin arribar.

    Llorenç Capellà. Escriptor

    Xirinacs, l´exemple | 14/08/2007, 15:11
  3. Pobre Grosske

    La coherència fa mal. Destorba i provoca recel. La coherencia també fa por, perquè ens delata: denuncia la fluixesa o la debilitat dels nostres principis per tan prims.

    Fa por, sobretot, en aquelles persones de consciència irregular, polítics i compromesos de l’esquerra, per citar-ne exemples. En altres persones, potser que no els fa ni fum. Però aquests no compten, en aquest breu. És també sobre els companys, sobre els amics, sobre la família mateix que fa mal, tanta coherència. Encara més si és portada fins a l’extrem, que és la conseqüència final de tanta fermesa. Perquè la coherència és fermesa, com és solitud, una força gairebé invisible, que per això mateix és més sòlida. L’home Xirinacs representa més que no pensen o diuen alguns. És la prova que encara hi ha integritat, compromís, fidelitat a un mateix, malgrat els tòpics, els adjectius i els discursos que vindran després. Aquest.
    Però Xirinacs és el model tan difícil de seguir. Per això mateix, l’esquerra l’ha menystingut, tractant-lo d’extravagant, d’estrany, fins i tot de boig. I és aquesta visió boja, de l’home Xirinacs, escàs de recursos, l’home despullat, que mou més consciència que un parlament sencer. Perquè el seu estil no és teòric, sinó la pràctica contra tot i contra tothom.
    Aquest és un ciutadà no-discurs, que és pràctica, i això són comptatst els homes, dins i fora del nostre país. És l’abandó de la resta: despullar-se del superflu, dels privilegis, fins i tot del goig, i per això dels amics, que et tractaran de lluny, perquè els fas massa por, i potser per això mateix el boig s’ha d’estar dret, sol, dotze hores cada dia davant d’una presó, o davant un parlament, denunciant-los allò que manca al país, als seus representants, els seus polítics, al seus propis teòrics, als seus amics, a la família mateix: coherència.
    L’home Xirinacs, el boig de Xirinacs, l’home plaplantat davat tot i davant tothom, fidel a les idees. Al pensament, a l’home. Potser dels pocs que ha vist el bosc a través dels arbres.

    Blog Ulisses20
    http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/5692

    POBRE GROSSKE | 14/08/2007, 19:16
  4. Xirinacs

    No és tan fàcil morir tan dignament com s'ha viscut. Cal ser molt pobre d'ambicions capitalistes.

    http://amicsarbres.blogspot.com/2007/08/xirinacs.html

    Joan Vicenç | 14/08/2007, 21:26
  5. a joan vicenç

    Cap judici de valor sobre la possible dignitat de la mort den Xirinacs. No el faig ni el faré però sí deixaré constància que pens en aquella gent que es va morir a una fosa sèptica de Guadalajara fa uns dies, pens, sobre tot, en el quart que es va llençar quan els altres tres havien estat incapaços de sortir-ne vius i dic: vat aquí una manera molt digna de morir... i sense necessitat d'escriure cap nota

    grosske | 15/08/2007, 09:40
  6. Xirinacs

    Després de llegir el que ha deixat escrit en Llorenç Capellà, no cal parlar-ne massa més. Només vull lamentar que siguis tu, Eberhard, a qui tant respecto i tant he defensat, el que personifiquis avui la pobresa moral i intel·lectual de l'esquerra constitucionalista espanyola.

    Josep J. Rosselló | 16/08/2007, 00:27
  7. El Xiri

    A la mort de Xirinacs, cal rellegir el prefaci de l'obra de Hannah Arendt " Entre el pasado y el futuro", per entendre el veritable sentit de la llibertat i que aquesta representa. El tresor, que mai va perdre Xirinacs, el va fer lluire, fins el que molts poden creure com a "ultima conseqüència". la mort.
    Pero com assenyala Arendt, citant a René Char, " Notre héritage n'ést précedé d'aucun testament", mossén Xirinac, feu del seu pensament, acció; fins el seu traspás.
    El testimoni de Xirinc, no es ferratge per les persones de pensament i discurs racional i/o d'aquells que segueixen inserits en el que tan be descriu Arendt i l'anomena "conducta pobre": " l'antigua lucha de ideologías enfrentadas que, tras la derrota del enemigo común, nuevamente ocupaban la arena política, dividiendo a los antiguos compañeros de armas en innumerables camarillas -ni siquiera facciones- y enzarzándolos en las polémicas e intrigas interminables de una guerra de papel".
    Idó si.

    Antoni | 16/08/2007, 09:07
  8. Capellà, l'esclau

    Molt emotiu el texte de Llorenç Capellà. Si, potser el poble català és esclau. Però no menys que ell mateix, sotmés a les brutícies d'en Pere Serra de qui cobra i a qui serveix de corifeu. Ell que dóna lliçons però a l'hora es plega a les ordres del gran mafiós.
    Llorenç Capellà, ves t'en a donar lliçons a tu mateix, beneït!!

    Capità Garfio | 16/08/2007, 19:17
  9. qui és el boig?

    un camaleó que s'adapta a tot o un ós ferm buscant la mel? La capacitat d'adaptació no distingeix els "pobres" dels altres, bé, potser si que distingeix els pobres dels rics. Eberhard Grooske, evita lliçons autocomplaents

    pep | 17/08/2007, 11:15
  10. Capellà esclau ?

    Si Llorenç Capellà és un esclau de Pere Serra, no ho són menys els que surten dia si dia també amb els seus articles al Diari de Balears.Podem parlar de Llauger, Ferran Aguiló, Biel Florit,Joan Mir, Crespí i M.A.Maria (els dos del PSM), i de tots aquells que amb el pacte de progrés es significaren per concedir-li Es Baluard. Entre ells, per qui manqui de memòria hi havia el senyor Grosske.

    Che Guevara | 17/08/2007, 22:40
  11. a J.J. Rosselló

    Hola!, quant de temps!.

    M'has deixat una mica intrigat amb el teu comentari. Creus que la pobresa moral i intel.lectual és un atribut de tots els que s'inscriuen dins l'àmbit de l'esquerra constitucionalista espanyola o només d'una part... o és la ideologia mateixa de l'esquerra constitucionalista espanyola la que és pobre moralment i intel.lectualment?. No és cap joc de paraules. M'interessa molt la teva resposta

    grosske | 18/08/2007, 19:04
  12. Cela, Xirinachs, Palma

    En el DM d'avui, Eduardo Jordà -que, com sempre, navega a la percaça d'una lúcida i elegíaca bellesa entre les roques de la supèrbia i el prejudici, i sovint s'estavella contra ambdós esculls sense haver acabat d'assolir el seu fitó- ha publicat un article quasi bell, però terriblement injust, sobre Xirinachs (Escrivíem Xirinachs!).

    Esment l'article de Jordà perquè inclou una pàgina definidora del que ha estat el balanç públic de la Transició espanyola: s'han exalçat els miserables i s'han oblidat els bons.

    L'anècdota, la conta així en Jordà:

    "No me gustaría hacer bromas con Xirinacs, aunque el personaje delirante que acabó apoderándose de su personalidad -de la misma forma que Don Quijote usurpó la mente de Alonso Quijano- se preste a las bromas crueles. De hecho, Cela se burló de él en el Senado: durante un discurso de Xirinacs se tiró un pedo (según unas versiones) o un eructo (según otras), y luego exclamó con la sorna de un rentista que preside una tertulia en una casa de putas de la postguerra: "Prosiga el mossén". Y hay que reconocer que Xirinacs tenía una faceta que se prestaba a la risa o incluso a la carcajada, como sucede con todos los personajes que se dejan arrastrar por una idea descabellada que casi ninguno de nosotros se atrevería a llevar hasta las últimas consecuencias.
    Pero también había cierta grandeza en su personaje de espantapájaros obsesionado por la libertad de Catalunya, y eso lo hacía incomprensible en una época como la nuestra".

    _____

    Aquest és el drama: Cela, senador per designació reial (això és, senador no democràtic), es permetia fer burla del senador més votat d'Espanya. El reial digitat, que es devia creure autoritzat a comportar-se com un perfecte gorà entre els que havien de ser els pares d'una pàtria que no ha estat, es vantava de fer pets i burlar-se d'un home que, amb 550.700 vots, representava tota una nació.

    I és que sí. Jordà l'encerta: Cela es pensava, o ho sembla, que presidia -com un reial "rentista"- "una tertulia en una casa de putas de la postguerra". Xirinacs s'havia jugat el coll contra el Règim amb què Cela col·laborà, però el representant del rei es permetia una "sorna" de quarter i taverna amb l'heroi de Catalunya. I no cal dir que aquesta conducta -els pets i les procacitats- el féu increïblement popular entre el cabrum.

    I així ens ha anat. A un, el gorà, el feren marquès i l'enterraren amb tots els honors, dóna nom a un carrer de Palma i a centres d'ensenyament d'aquesta illa. L'altre, el símbol de la resistència, el perseguiren judicialment, li feren la vida impossible i ha hagut de suïcidar-se per poder viure en la memòria; l'hem enterrat entre les burles cruels d'uns veïns, els espanyols, que definitivament han renunciat a ser els nostres compatriotes. Per començar, a entendre'ns i respectar-nos.

    I ara sí, "puede seguir el mosén", que avui -tan tard i farts que ens facin rots a la cara- l'escoltaríem.

    premsímetre | 18/08/2007, 20:55
  13. Xirinacs, altre cop

    Bon dia, Eberhard:
    Fins avui no he llegit la teva resposta del dia 18, potser perquè m'he passat bona part del cap de setmana barrallant-me amb el meu propi blog, que sóc nou i no acabo d'aclarir-me.
    Tampoc no acostum aclarir-me amb els jocs de paraules, la lògica no ha estat mai el meu fort. Tanmateix, provaré de traslladar-te un parell d'aclariments: 1. Quan parlo d'esquerra constitucionalista espanyola no és més que un eufemisme per no fer servir l'expressió esquerra espanyolista, que és la que realment em sembla precisa.
    2. Si parlo de nivell moral i intel·lectual, ho faig en referència al que assoleixen a dreta i esquerra –aquí no hi valen distincions–, algunes persones i organitzaciones en enfrontar-se a l'existència d'una opció nacional, soberanista, independentista fins i tot, expressada des d'actitud radicalment democràtic. Costa d'entendre per a segons qui. La definició de constitucionalista l'han inventada els partits i els polítics interessats, no pas nosaltres. No sé si tu te'n sents identificat, tot i que crec recordar que, quan es va aprovar la Constitució espanyola, mantenies una posició molt semblant a la meva, que és la que jo no he deixat de banda, si no és per a radicalitzar-la. Aquí també voldria afegir que a molts ens HAN FET independentistes a força d'anar enganyant-nos.
    Una abraçada i espero poder tornar-ne a parlar plegats, potser fent un cafetó.

    Josep J. Rosselló | 20/08/2007, 16:21
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS