Administrar


Estadisticas de visitas

QUATRE IDEES PER A UN ESTAT LAIC

grosske | 10 Juliol, 2006 18:40

Estic lluny de menysprear els sentiments religiosos de la gent. No som tan prepotent com això. Tampoc no som dcels que es llencen al coll de l'Esglèsia quan opina de política o de sexe, Per mí, que opini del que vulgui i els que s'ho creguin, que facin el que vulguin.

Jo el que vull és que cadescú estigui al seu lloc i que els poders polítics deixin d'actuar com si això fós un estat confessional. Per això apunt algunes idees que em semblen d'aplicació elemental i immediata:

1.- Deixar de finançar l'Esglèsia. A l'Esglèsia se la pot subvencionar per activitats que realitza com a qualsevol altre  entitat (activitats en favor dels exclosos socials, de les persones majors, de conservació del patrimoni arquitectònic, etc.) però no ha de rebre una subvenció per al seu sosteniment general tan elevada com l'està rebent i tan desproporcionada respecte al que reben d'altres entitats.

2.- La religió ha de desaparèixer de les hores lectives de l'escola pública i, a la concertada, no ha de ser evaluable ni ha d'alterar les activitats curriculars generals.

3.- Les institucions, com a tals, ni els seus representants, com a tals, han de participar en actes litúrgics que puguin induir a confusió entre Esglèsia i Estat

4.- Els crucifixes i d'altres símbols religiosos han de desaparèixer de les institucions i escoles públiques  

Comentaris

  1. Per què aquesta obsessió amb el laïcisme?
    Fa uns dies penjava un post al meu bloc Crítica i debat al respecte d’aquest tema, no concretava tant però té relació amb el que comentes i per això m’agradaria plantejar-te certes idees. Primer, crec que l’Estat espanyol no és laic i que un estat laic i un aconfessional no son exactament el mateix, corregeix-me si no és així. En segon lloc i pel que fa al tema de les subvencions coincidim en part però no pel mateix motiu, per a mi el problema és l’excés poder polític que permet potenciar a l’administració allò que li interessa en contra moltes vegades de la iniciativa ciutadana espontània. Aquest problema però, el podem aplicar a la llengua, els pagesos, les fundacions, les associacions... això doncs, no és tant culpa de qui rep la subvenció com de qui la dona i s’escapa del nucli d’aquest tema. Dit això, no crec que digui cap desbarat si consider l’Església com a part del nostre patrimoni històric i cultural. No puc imaginar les festes de cap poble sense la seva part religiosa, ni les autoritats sense anar a la missa de les festes de sant Joan, o sant Antoni sense les beneïdes. Em diràs que això tu no ho planteges, potser no, però quin és el criteri que ens diu a partir d’on els representants polítics no han d’anar a actes litúrgics? Per què hem de rompre amb la nostra tradició? Quin perill evitam? Té sentit considerar la religió catòlica i el budisme al mateix nivell? Pel que fa a l’escola tornem al mateix, pens que una persona que no coneix la doctrina cristiana pot viure, respirar, fer feina... però es perd gran part del nostre patrimoni cultural i filosòfic, exactament igual que una persona que no sap qui és en Sócrates o no coneix la història del pensament occidental per posar un exemple. No entenc perquè aquesta obsessió amb el laïcisme. Per a acabar, no se si menysprees els sentiments religiosos, però el problema del laïcisme no és la intenció del qui el defensa, sinó que, lluny de ser útil, porta a situacions absurdes com per exemple el que passa a les escoles públiques franceses on es medeix el tamany dels crucifixos que porten els alumnes o es prohibeixen els símbols religiosos que canten molt. El laïcisme no ha demostrat ser útil. De fet, potser és una explicació més de la gran adoració que tenen els francesos al seu Estat, gairebé es podria considerar una religió, vaja, vaja, quines paradoxes, eh?
    cucarell | 10/07/2006, 23:27
  2. no ha de rebre una subvenció per al seu sosteniment general tan elevada...i tan desproporcionada respecte al que reben d'altres entitats.
    Podríes especificar quines són aquestes quantitats desorbitades que reb l'esglèsia, comparativament a altres entitats?. Jo no les sé. Em pensava que _bàsicament_ l'esglèsia es mantenia gràcies a la famosa "creuta" de la declaració d'hisenda i per les aportacions voluntàries dels ciutadans.
    XYZ | 11/07/2006, 02:32
  3. "Les institucions, com a tals, ni els seus representants, com a tals, han de participar en actes litúrgics que puguin induir a confusió entre Esglèsia i Estat"
    Aquest apartat no ho entenc. Hi ha gent que a hores d'ara encara confòn Esglèsia amb Estat? O vols dir que si hi ha una tragèdia de, per exemple, ciutadans/inmigrants marroquins de religió musulmana al nostre país, en ZP o d'altres representants del poble no han d'anar a cap dels actes religiosos que es puguin duu a terme, per tal que la ciutadania no pensi que ara l'estat recolza la religió musulmana??
    XYZ | 11/07/2006, 02:51
  4. "Els crucifixes i d'altres símbols religiosos han de desaparèixer de les institucions i escoles públiques"
    Totalment d'acord. A l'escola (pública) dels meus fills t'asseguro que no n'hi ha cap
    XYZ | 11/07/2006, 02:54
  5. religión
    Una cosa es la apología de la religión o catequésis, y otra muy diferente la enseñanza del hecho religioso en relación a la historia y al mundo actual. No se puede entender la historia ni la actualidad sin un conocimiento de lo que significan las grandes religiones. La información que se da en los libros de historia que he visto me parece bastante poca. El problema es que debería haber una rebelión dentro de la propia Iglesia para que esta fuese un esqueleto social que mantuviese a la gente cohesionada. La iglesia, más que ninguna otra institución, mantiene la infraestructura necesaria para hacer funcionar la sociedad. Ni partidos políticos, ni ONG's ni asociaciones diversas tienen lo que tiene la Iglesia. Lo que pasa es que está oxidada por falta de uso. Encuentro que los curas están bastante adocenados. No me extraña que las alternativas (Testigos de Jeovah, mormones, sectas diversas) les quiten la clientela. Si tuviesen que ganarse la vida "vendiendo" su producto, ya les habrían echado de la empresa por inútiles...Por otra parte sigo percibiendo una España (y una Mallorca) profundamente católica, por lo que los ataques a la Iglesia están condenados al fracaso. Tal vez sería mejor tratar de reconducir esa Iglesia hacia postulados más comprometidos, que además forman parte de sus raíces más profundas. Ahí si que se resquebrajaría...y para bien.
    Pasaba por aquí | 11/07/2006, 15:30
  6. Apostasia Ja!
    Aqui molta de gent es queixa pèro després no es coherent i continua apuntada al club eclesiastic cotizant i sufragant-ho. La solució es apostatar. www.gratisweb.com/apostasia
    Un apostata | 11/07/2006, 16:05
  7. a cucarell
    A la pràctica Estat laïc i aconfessional venen a dir el mateix; cosa distinta és el laïcisme que significa una polsició activa per erradicar el fenòmen religiós de la societat (que jo no reivindic). La nostra cultura, edfectivament, no s'entén sense l'esglèsia catòlica... ni sense moltes altres coses bones i dolentes que l'han marcada. Quant al tema de la presència a actes religiosos, que també planteja XYZ, no es tracta aquí de fer ara un protocol perquè ja he dit que és una qüestio matisable: per exemple, el tema de noces i funerals tenen una dimensió social distinta a la d'una missa o un Te Deum; les beneïdes de Sant Antoni també però per un altre costat, perquè té un caràcter més festiu que pròpiament religiós. En tot cas, el criteri a aplicar és que no es pugui interpretar que existeix una identificació o especial complicitat entre una institució pública i una determinada confessió. El tema dels duros el tractaré a un altre post
    grosske | 11/07/2006, 19:28
  8. El laïcisme, filosofia de la llibertat.
    Article extret d'Espai de Llibertat. Revista de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, del moviment laic i progressista. Autor: Henri Pena-Ruiz, professor de Filosofia Política El laïcisme és un ideal universal d’emancipació humana, que és l’únic esdevenidor possible per al planeta. És l’obertura envers tres valors positius. El primer, la llibertat absoluta de consciència, fonamentada en una emancipació de la consciència individual proporcionada per una escola laica. La finalitat de l’escola laica és produir homes lliures, autònoms, que siguin sobirans dels seus pensaments, com deia el filòsof Kant a Què són les Llums? "L’autonomia és la facultat de cada ésser individual...". Coneixem bé els perills de la noció d’identitat col·lectiva. A l’antiga Iugoslàvia hem vist com el concepte d’identitat col·lectiva és nitroglicerina. Ho veiem, també, quan en nom d’una pretesa tradició cultural d’una religió, es nega la llibertat a l’individu que vol ser diferent d’aquesta tradició cultural. Voldria recordar, amb emoció, la mort, per assassinat, de Kathia Benganah, en un poble prop d’Alger, per negar-se a posar-se el vel. Tenia disset anys, i malgrat el que deien els seus pares i les amenaces dels islamistes, ella va afirmar que mai no es posaria el vel, que volia ser una dona lliure. La van matar una setmana després. Va pagar amb la vida el fet d’assumir la seva llibertat de persona individual... I l’escola laica és una conquesta –no és un producte cultural, els ideals no han crescut igual que creix l’herba– contra la tradició obscurantista de l’Occident cristià... El laïcisme és una filosofia de la llibertat. Llibertat d’una consciència que té, per si mateixa, els mitjans de la seva pròpia llibertat; d’una consciència edificada per una educació racional, amb la cultura universal com a referència de la seva llibertat. El segon valor, indissociable del primer, és la igualtat estricta de tots els ciutadans individuals, sigui quina sigui la seva opció espiritual. Introdueixo el concepte d’"opció espiritual" per remarcar que el fet que algú es dediqui a la creença religiosa, a l’agnosticisme o a l’humanisme ateu és una opció de l’individu... És evident que aquesta estricta igualtat no és coherent amb el fet de mantenir privilegis per a una Església o una religió. Tampoc no ho seria amb el fet de mantenir-ne per a un ateisme oficial. Per exemple, a l’època stalinista de la Unió Soviètica, quan l’ateisme materialista va ser proclamat gairebé com una convicció estatal, tampoc no es respectava la laïcitat. La laïcitat exclou tota mena de preferència envers una opció espiritual, sigui la que sigui. Potser podríem dir que Marianne –la República– no s’ha de preocupar més que del que és d’interès comú, i la creença religiosa no és pas d’interès comú. El que és d’interès comú és lliurar la cultura universal a tots els homes per tal que puguin ser mestres del seu judici i del seu pensament. El tercer valor del laïcisme és la universalitat de l’esfera pública, la res publica, del bé comú. Més enllà de les nostres diferències, som iguals. En comptes d’entestar-nos en les preteses diferències, s’ha de conrear allò que és comú a tots els homes. Universalitat, doncs, d’una llei comuna destinada a tots i que ens proporciona dos béns fonamentals: la cultura universal i racionalista que emancipa el judici, i la justícia social que permet als homes viure, en l’àmbit social, tenint els mitjans materials de la seva pròpia llibertat. Continua vigent la crítica marxiana dels drets formals, perquè ¿què podem dir d’una llibertat formal, proclamada, si no es proporcionen als homes els mitjans de la seva pròpia llibertat? ¿Quina és la llibertat d’un home sense feina, per firmar o no el contracte que se li proposa o imposa? En aquest context de liberalisme capitalista salvatge, que somia tornar al segle XIX, quan es feia treballar els nens per no res, es vol recollir per la geografia allò que el capitalisme ha perdut per la història: al Pakistan, nens de tretze anys treballen setanta hores a la setmana, fabricant Adidas, per cinc-cents francs al mes...Tal com deia Marx, la religió és el suplement d’ànima d’un món sense ànima. Avui, ha tornat una forma d’humanitarisme caritatiu, en comptes de justícia social, associat a l’explotació sense vergonya de l’ésser humà per l’ésser humà. Davant d’això, l’ideal laïcista ha d’afirmar la funció de la República com a comunitat política que només es justifica pel bé de tots. El que interessa al laïcisme és la llibertat, la igualtat, el bé comú. Però hi ha qui, en comptes de llibertat, vol credo imposat, en comptes d’igualtat, discriminacions positives per a les religions. Per acabar, voldria referir-me a les implicacions d’aquesta idea: Quines són les condicions jurídico-polítiques que permeten assolir aquest bell ideal del laïcisme? Primer, una separació estricta de l’Estat i de les Esglésies. Separació estricta i no consideració del pretès paper social de la religió. La religió no és un factor de cohesió social. L’únic factor de cohesió social és la justícia social i els drets de l’ésser humà que proporcionen l’autonomia de cadascú. La resta és facultatiu, pertany a l’àmbit privat i s’hi han d’encarregar les associacions de dret privat comú. La segona condició és el reconeixement d’una distinció estricta entre l’esfera pública i la privada. La configuració de les relacions socials fa que molts individus vegin qüestionat el seu estatut d’individu com a únic subjecte jurídic de drets. Amb aquest pretext, els clergues introdueixen un cert antiindividualisme i volen restringir la llibertat de l’individu, amb l’excusa de donar-li la solidaritat de la col·lectivitat. Ho va estudiar Gilles Kepel a La revenja de Déu: quan, a Gran Bretanya, Margaret Thatcher va destruir els drets socials dels treballadors, les comunitats islamistes van créixer en ciutats obreres com Liverpool i Manchester. L’islamisme prospera, doncs, perquè ofereix donar escalfor als homes –tot i que és una escalfor mistificadora– a qui el capitalisme dóna fredor. I per això cal lluitar en dos camps, sense confondre les coses. D’aquí, la lluita per la justícia social. És a dir, que jo diria que l’ideal laïcista ens ha de dur a afirmar, simultàniament, que l’individu és l’únic subjecte de drets, sense cap pretext que hàgim de reintegrar-lo en la seva suposada comunitat d’origen, i, al mateix temps, lluitar per tal que existeixi justícia social. I és importantíssim mantenir la idea que una associació, de creients o d’ateus, no pot demanar per a ella mateixa cap privilegi públic... Per tal que ningú no sigui un ciutadà de segona, no hi ha d’haver privilegis de cap mena, ni encara que es disfressin sota la màscara de la memòria cultural. No hi ha d’haver cap privilegi per a cap opció espiritual. Quan, en l’última polèmica europea, els democratacristians (Romano Prodi, Helmut Köhl) van pretendre imposar el terme "herència religiosa" a la carta magna dels drets fonamentals, França s’hi va negar, afirmant que no es podia subscriure un text que situava la religió en el fons de la norma com a referència obligada. Els creients pretenen tenir una posició espiritual, però després volen inscriure els seus privilegis en el més profund de la norma. Aquí hi tenim un terreny de lluita comuna: impedir que en els textos jurídics de referència de la futura Europa la dimensió religiosa hi tingui un privilegi normatiu. (per més informació no deixis de visitar aquesta web http://www.laic.org)
    laica i progressista de mallorca | 12/07/2006, 16:46
  9. LAICO CONVENCIDO
    La laicidad no solo es una opción no-religiosa o un modelo de convivencia. La laicidad nace con la ilustración y el desarrollo democrático y social que se origina en la revolución Francesa, es sinónimo de libre examen, tolerancia, ciudadanía, critica al poder y desarrollo social y cultural, sobre estos conceptos se ha desarrollado el pensamiento democrático y de izquierdas. Suficiente razón para mi para ligar mi pensamiento de izquierdas a la laicidad, no olvidar que la izquierda social y política somos herederos de la actitud y pensamientos laicos de otros que nos precedieron y lucharon por los valores de la izquierda, de la revolución, de la libertad, del anarquismo, del socialismo, del comunismo o simplemente de los trabajadores, como queráis llamarlo, como dijo Máx. Aub “ algunos tendrán que aprender lo que otros ya sabían”, entre otras cosas que el laicismo es un ideal de emancipación humana. Por lo tanto no tengo mas remedio que ser ante todo laico, pero además soy ateo y anticlerical (no siempre van de la mano del laicismo) y aunque respeto que cada uno puede creer en el dios que quiera (por que soy laico) pero que lo haga en la iglesia, las creencias religiosas pertenecen al ámbito de lo privado y no se puede consentir que se intente imponer una religión desde el estado, para eso posiblemente tengamos que empezar con lo que plantea Ebe, la separación del espacio publico con el privado, para comenzar la batalla contra los privilegios de la iglesia. En mi utopía algún dia nos libraremos de la minoría de edad en la que nos quieren las religiones y solo las estudiaremos en los libros de historia. Saludos.
    DANI | 12/07/2006, 18:45
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS