Administrar


Estadisticas de visitas

Categoria: 2 Estat

UNA HOJA DE RUTA PARA IU

Està aquí

ZP HA PERDUT EL NORD

 

 La compareixença de ZP al Congrés per posicionar-se sobre la crisi econòmica ha estat enormement decebedora tant pel que va dir com pel que no va dir.

No hi va haver un programa clar d'actuacions en el terreny econòmic i financer ni tampoc un programa clar d'actuacions en el terreny social per tal de protegir els segments socials més castigats per la crisi. No hi va haver cap idea potent sobre com afavorir la generació d'ocupació,  sobre el reequilibri dels sectors econòmics, la prevenció de  les bimbolles financeres o immobiliàries que acaben esclatanti-li en la cxara als ciutadans, el foment de les activitats més intensives en generació d'ocupació, el foment de l'autoocupació,  la revisió de les polítiques fiscals;, o les ajudes per a la gent que la crisi posarà a les portes de l'exclussió social.

La única cosa concreta que va dir se la podia haver callat: crèdits i exencions fiscals per les constructores. Les pobres...! I totsa els beneficis que han acumulat aquests anys venguent els pisos per un preu moltes vegades superior al cost real de la construcció? On són aquests doblers?

ZP vol ajudar a les constructores però no li he sentit dir res consistent per ajudar a les famílies que ara es trobaran que no tenen doblers per pagar la hipoteca o el lloguer  

8 PUNTOS PARA SACAR ADELANTE IU

Els trobareu aquí

NOU POST A PARA IU

El trobareu clicant a enllaços   "aquí"

EL MUNDO, EL CATALA I GROENLANDIA

Dedica avui Pedro J. 5 pàgines del seu diari a un interessant estudi comparatiu sobre les polítiques lingüístiques de la UE.

La tesi és que la utilització de llengües no comúns al conjunt dels estats com a llengües vehiculars a les escoles és una excentricitat que només comparteixen Catalunya, Balears, Galícia. Groenlàndia i les Illes Feroe. Guais!

Front a aquest fet suposadament escandalós, em permet d'opinar el següent:

1.- L'objectiu de les escoles a la nostra comunitat (i a Groenlandia) és que els nins i nines surtin de l'escola essent competents en les dues llengües oficials. Qualcú sensat pot posar en dubta aquest objectiu?

2.- La crua realitat - i el que a mí em preocupa realment -  és que, tendencialment, els joves surten de l'obligatòria amb una pobresa lingüística progressiva tant en català com en castellà.

3.- Que la llengua vehicular a l'escola sigui el català (o el groenlandés) no només em sembla concordant amb el fet que aquesta sigui també la llengua pròpia de la comunitat sinó un intel.ligent mecanisme de compensació del seu ús social minoritari. Si les propostes de Carlos Delgado i del "Manifiesto en defensa de la lengua común" sortissin endavant els resultats a curt termini serien clars: postergació del català a usos oficials (la "llatinització" que tant preocupava a Josep Maria Llompart) i un ús social en accelerada recessió.

4.- Que Balears i d'altres comunitats de l'Estat es singularitzin dins Europa per la defensa de les llengües no comúns al conjunt de l'Estat em sembla una manífica notícia. La UE reconeix el seu valor i fins i tot el President de França ha reconegut també recentment el patrimoni valúossíssim que representen... llàstima que les polítiques a la majoria de països de la UE, inclosa França naturellement, no siguin conseqüents amb aquest discurs.

5.- Front a la lamentable situació belga, on les llengües han estat i són eines al servei de l'escisió de la societat, jo vull societats que integrin la pluralitat lingüística de manera raonable. El fet que el castellà sigui oficial al conjunt de l'Estat no ha de suposar privilegi ni supremacía sobre les pròpies de les diferents comunitats. Les persones i les llengües han de poder conviure amb prou intel.ligència com perquè la preocupació dels intel.lectuals i dels mitjans de comunicació sigui allò que esmentava al primer punt: la quantitat d'analfabets funcionals (en qualsevol llengua) que surten de les aules any rera any

EL CONGRES DEL PSOE

Avortament (amb consens), eutanàsia (poc a poc), laïcitat... temes estrella del Congrés socialista. Temes no només importants sinó també imprescindibles... però que, "incomprensiblement", eclipsen altres temes estrella no menys imprescindibles

Que el partit en el govern de l'Estat segueixi autoprohibint-se parlar de crisi econòmica tal com ho fan la resta dels 40 i pico milions de ciutadans em sembla molt preocupant.  Les hipoteques, els lloguers, l'atur, els preus, l'empobriment present i futur de milions de persones hauria d'haver estat el tema estrella del Congrés socialista.

A la bimbolla immobiliària ha seguit la bimbolla del petroli, la gent torna pobre al nostre país (i mor de fam a d'altres) en funció dels moviments especulatius del mercat. I això sí que em sembla un tema estrella  

Els 400 euros den Solbes - aquests que cobra l'empresari però no el jove que carrega paquets al magatzem - han estat unà vergonya impresentable que, en paraules del ministre, han esgotat "la seva capacitat de maniobra" per enguany. Idò és una pena perquè ja en necessitaríem ja de capacitat de maniobra per enfortir la xarxa de protecció social i per crear ocupació en sectors d'atenció personal i mediambiental que són grans generadors d'ocupació 

El gir radicaldemocràtic del PSOE compta amb tota la meva simpatia, les seves bones intencions en matèria social també, la renúncia expressa den ZP a les polítiques conservadores tipus decretazos i altres herbes també... però un partit d'esquerres no pot compaginar aquestes coses amb polítiques lliberals en matèria econòmica i fiscal. Això, especialment en moments de crisi, fa aigos per tots els costats

ESPANYA 3 RUSSIA 0 I LA QUESTIO NACIONAL

Destaparé les meves cartes des del principi: ahir vaig veure el partit, vaig cantar els gols d'Espanya i m'ho vaig passar la mar de bé.

Som un traïdor a la pàtria catalana?. Llegint el Balears d'avui i els deliciosos comentaris a la crònica del partit és evident que sí: n'hi ha uns quants que li diuen traïdors a Xavi, a Puyol, a Fàbregues i a Capdevila pel simple fet de jugar a la selecció

Més subtilment però en la mateixa línia, Urkullu, el President del PNB, desitjava ahir la victòria de la Selecció russa... o, per dir-ho més clarament, la derrota de la selecció espanyola.

L'agitació de banderes espanyoles, el crit d'Espanya! Espanya! i totes aquestes coses els cauen com a potades a l'estòmac.

Però no us enganeu: no és un problema de drets polítics nacionals ni d'independència. L'Europa que fixa la política monetària, l'Europa que ha posat l'Euribor al 5,36%, l'Europa de les directives sobre immigració i jornada laboral de 65 hores i la seva bandera blava amb els estels poden emprenyar més o manco des del punt de vista de les polítiques concretes però no generen el mateix rebuig o antagonisme

No és tracta, per tant, de drets polítics sinó de confrontació entre identitats nacionals.

Jo he reivindicat i reivindic el dret a l'autodeterminació dels pobles i i em sent confrontat a un nacionalisme espanyol que, a través de la Constitució, nega la possibilitat del seu exercici.

No som independentista, som federalista, però abomín de qualsevol Estat que pretengui mantenir al seu sí un territori en contra de la voluntat majoritària dels seus habitants.

Però també em nec i em negaré sempre a dur aquesta posició política al terreny de la confrontació identitària.

Identitàriament som una mica palmesà, una mica mallorquí, una mica balear, una mica català, una mica espanyol, una mica mediterrani, una mica europeu i, en un bon troç, un ésser humà que habita el planeta terra.

Pas de guerres de banderes, de confrontar els pobles entre sí, de dividir a la gent entre traïdors i no traïdors i de les nacions considerades com a realitats immanents per damunt de les persones

CARDENAL ROUCO V.: AMBICIOSO Y TRAIDOR

El Cardenalillo que apacienta el rebaño de la Conferencia Episcopal sigue apostando por el mantenimiento de Jimenez Losantos como líder espiritual de la Cadena COPE.

Las continuas injurias que este pseudoperiodista vierte en la radio católica no parecen compensar la ambición de audiencia (y, detrás de ella, de dinero) que parece ser el único norte y guía de los mandatarios eclesiásticos españoles. Tampoco parece ser un freno la befa de la justicia que ha hecho el condenado Losantos al afirmar que, "por ese precio" (la multa que está obligado a pagar) piensa seguir despachándose a gusto desde los micrófonos de la COPE. Ay Rouquito, Rouquito! no recuerdas que éso de injuriar además de estar muy feo también es un pecado?

Aprovechando que ya no está el verdadero jefe para, látigo en mano, echar del templo a los que están dispuestos a vender los principios por treinta monedas, Rouco Varela y sus secuaces siguen comprando audiencia a base de traicionar su dignidad

El hecho de que haya ovejitas de su rebaño, como la Sra. Cirer, que hace un par de años declararan que "no podían salir de casa" sin un buen "chute de Jiménez Losantos" (sic) no es disculpa: la pobreza moral e intelectual de algunas ovejas no justifica la falta de escrúpulos de los pastores

Qué Dios les pille confesados!

PS: Pido disculpas por esta parodia de "Las Mañanas" de la COPE. En realidad, no es más que una pequeña y suave muestra de lo que la Conferencia Episcopal consiente que se vierta día sí y día también en las ondas radiofónicas de toda España. Espero que pueda servir de reflexión  a quien corresponda

PS2: Por cierto, me juego unas cañas a que este post, con un título así, va a tener muchos lectores. Ganar audiencia insultando y haciendo el friky no tiene ningún mérito. Quod erat demostrandum

3 TESIS SOBRE IZQUIERDA UNIDA (I UNA ADVERTENCIA)

IU ES NECESSARIA. A un moment en què la UE camina cap a la jornada laboral de 65 hores (sic)!! amb la complaença d'algúns governs de centreesquerra (no l'espanyol, afortunadament); a un moment en què els moviments especulatius del mercat del petroli condueixen a la ruïna a molts de petits empresaris i, indirectament, a moltes famílies; a un moment on els monopolis del mercat alimentari internacional i l'ús incontrolat dels biocombustibles, entre d'altres, condueixen directament a la mort a milions de persones sense que la Conferència Internacional de la FAO hagi estat capaç de fer res efectiu per evitar-ho. a un món on els boscs es destrueixen per segons i on el canvi climàtic avança de manera inexorable... jo vull reivindicar una força capaç de dir no a aquesta barbàrie col.lectiva, és a dir, a una força anticapitalista com Izquierda Unida.

IU HA DE CANVIAR. Més encara, IU s'ha de refundar, ha de retrobar nous ancoratges amb la societat, ha d'introduir canvis en els seu líderatge, en el seu discurs, en la seva proposta, en la seva agenda de prioritats, en la seva organització

IU HA DE GENERAR UN AMPLE CONSENS INTERN I IL.LUSIO CAP A FORA. Les receptes del canvi seran dificils de trobar però jo estic convençut que podem trobar la combinació guanyadora, el camí cap a la superació de la situació actual. Un camí que serà perfectament inútil si només serveix per a uns pocs, un camí que, per ser realment útil i guanyador, ha de convèncer internament i externament

... I L'ADVERTENCIA: Alerta amb els líders tribals amb vocació de conductors de trens i que volen dur IU a una topada de trens. Alerta per dues raons fonamentals: 1) perquè volen distorsionar i manipular un debat intern que no és reduïble a dues o tres posicions de part  i 2) perquè, malgrat que això fos així, malgrat que la seva opció fos la millor i la bona i malgrat que fossin el tren victoriós de la topada,,, la resultant d'aquesta topada seria una catàstrofe tal que faria inútil la seva victòria. El debat, per tant, no ha de ser un duel de conductors de trens: ha de ser entre tots els afiliats i afiliades i - en el marc del procés de refundació - amb moltes més persones, amb respecte mutu i sense voluntat d'excloure ningú que no es vulgui autoexcloure

JUAN XXIII, COORDINADOR/A DE IU

En el "Público" de hoy aparezco en las quinielas de "coordinables" de IU Federal en la próxima asamblea.

Siempre he estado en contra del tiro al pichón y, por extensión, de cualquier práctica destinada a poner en el punto de mira de los cazadores a inocentes animalillos (como yo mismo, sin ir más lejos). Esta razón ya sería suficiente para no opinar nada sobre posibles candidatos a la coordinación de IU pero hay otra aún más importante:  apenas hemos digerido el contenido de los numerosos manifiestos que han circulado sobre el futuro de IU y me parece prematuro iniciar un debate sobre las personas cuando nisiquiera hemos empezado a fondo el debate sobre las políticas.

Calma, pues, y mantengamos, por el momento, a los pichones en sus jaulas

A nadie se le oculta que la figura del Coordinador/a que elijamos en la próxima asamblea es un tema importante. Los papeles, ya lo sabemos, lo aguantan casi todo y es importante que personas y papeles hagan juego y transmitan ilusión y credibilidad.

Pero no es menos cierto que, si nos creemos lo que decimos, si, efectivamente, existe un amplísimo consenso relativo a copnvertir la próxima asamblea en el punto de partida del proceso constituyente de una izquierda alternativa superadora de la actual realidad representada por IU, la nueva dirección ha de ser una dirección de transición, una dirección que conduzca de manera honesta y responsable, sin trampa ni cartón, este proceso constituyente, garantizando la máxima participación de quienes estamos en IU y de quienes quieran participar en el mismo y se encuentren, ahora mismo, extramuros de nuestra organización.

Necesitamos, pues, a Juan XXIII (o, puesto que parece que no lo vamos a encontrar disponible, a alguien que haga sus veces). Necesitamos a un "Papa bueno" (o a una Papisa, claro);  alguien que, como él, sea bueno pero no tenga un pelo de tonto; alguien capaz de convocar con éxito nuestro particular Concilio Vaticano II.

Necesitamos. en fin (por salirme de esta  comparación con la Iglesia Católica de dudoso gusto), no a alguien que nos enseñe el camino sino a alguien que sepa transmitir, hacia dentro y hacia fuera, el mensaje de que IU tiene aún energías y talento suficiente para, con la participación de todos, encontrar el camino

REFERENDUM, IBARRETXE, MADRAZO... I CATALUNYA

EL QUE: Les preguntes del Referèndum proposat pel govern basc son realment cridaneres. La primera és una ratificació d'allò acordat sobre la negociació amb ETA per totes les forces polítiques del Congrés (excepte el PP) a l'anterior legislatura . La segona és un "bucle" abstracte inextricable sobre un acord sobre el dret a decidir que hauria de ser ratificat en un segon referèndum.

EL PERQUÈ: Després de la seva reunió amb en Zapatero a La Moncloa,  Ibarretxe va dir que va veure un President del Govern que només pensava en les properes eleccions al Parlament Basc. Es possible, però jo crec que al PNB li passa exactament el mateix.

Després del famós "Pla Ibarretxe", el Sr. ídem torna a fletar un altre vaixell destinat a naufragar gloriosament en les pèrfides aigües de l'Estat centralista. S'acosta una batalla naval espectacular que tendrà un espectacular  ressó mediàtic... i de la qual el PNB pensa treure un bon benefici electoral.

Pronòstic colateral: com que ja és la segona jugada d'aquestes característiques crec que el rèdit electoral serà menor que en el cas del Pla Ibarretxe i que el PSOE també treurà una bona tallada del tema tant al conjunt de l'Estat com "¡ojo al dato!" a la pròpia Euskadi... i, el que és més important, pronostic que, escampat el fum de la batalla i embutxacats els respectius vots, això acabarà amb un acord PSOE/PNB per "treure el pais endavant"

I MADRAZO? Des de fa molts d'anys, he donat suport a la presència d'IU-EB al govern basc. També he defensat el paper de pont entre nacionalistes i no nacionalistes que IU-EB podia jugar i la seva contribució a la normalització del debat polític a Euskadi (que vol dir, bàsicament, el dret a parlar d'altres coses que no sigun ETA i els referèndums). Crec que IU-EB ha jugat realment aquest paper de pont de manera molt positiva però també crec ai! que el pont ja només connecta realment amb una de les voreres del riu.

IU-EB hauria d'anticipar-se a aquest acord PSOE/PNB després del titànic duel que pensen representar sobre les costelles del poble basc i apostar per una via catalana cap al ple autogovern. El que necessita Euskadi no són acords sobre drets (!?) pendents d'ulterior ratificació: el que necessita és una reforma estatutària com la catalana que esgoti fins al final les possibilitats constitucionals i que, un cop desenvolupada, doni pas a una reforma de la Constitució i a una nova articulació de l'Estat. Sobre aquesta via de la política aferrada al terreny dels drets concrets a decidir i no de les grans batalles semàntiques és com les coses poden realment avançar i es poden consolidar majories sòlides que afermin una articulació moderna, oberta i democràtica de l'Estat - que per a IU és sinònim d'Estat federal - i el reconeixement d'una cosa tan elemental com és el dret a l'autodeterminació de qualsevol poble que el reclami

ESPANYA I EL DOS DE MAIG

El Dos de Maig forma part de la mala salut secular d'Espanya com a projecte nacional. Una lluita per la independència contra un exèrcit invasor sembla que, a aquests efectes, doni bon "rollo". Però si consideram que, es vulgui o no es vulgui, l'exèrcit invasor duia a la butxaca els principis lliberals i el rei reivindicat era l'absolutista Fernando VII... pues como que no. I per això no ha arribat a cuallar mai aquella data per molt que ara, amb motiu del 200 aniversari, se li intenti donar volada

Sensu contrario, podem observar com efemèrides nacionals com el 4 de juliol als USA o el 14 de juliol a França - clarament associades amb els principis lliberals - han gaudit sempre d'una magnífica salut des del punt de vista de l'arrelament popular.

El 12 d'Octubre tampoc no fa vibrar: les conquestes imperials estan a la baixa, afortunadament, en la cotització dels valors col.lectius.

A Espanya mai no es va produir una revolució nacional que pilotàs el trànsit des de l'Ancien Régime fins al capitalisme lliberal i els lliberals espanyols, durant el segle dinou, visitaren més els murs d'afusellament que els seients del Consell de Ministres.

Es cert que el pacte entre les burgesies catalana i basca i les classes dirigents castellano-andaluses va donar peu a un llarg periode - la Restauració - que, a cavall entre el XIX i el XX semblava anunciar una consolidació dels principis lliberals (que no cal confondre mai amb els principis democràtics). Fins i tot va sorgir el regeneracionisme com a intent de reconciliar la idea d'Espanya amb els principis de la modernitat. Però la dictadura de Primo de Rivera, primer, i la dictadura de Franco, després, tornaren a associar de manera - definitiva? - espanyolitat amb retrocés i olor a ranci.

Les tensions territorials que viu actualment l'Estat espanyol - afortunadament en un marc democràtic - són la perllongació, en un altra situació, d'aquesta apassionant batalla entre el ser o no ser d'Espanya i el ser o no ser d'altres projectes nacionals com el basc o el català

REFUNDAR IU (i 3)

Izquierda Unida ha de fer servir la seva propera Assemblea del mes de juny per canviar la direcció i posar en marxa un procés constituient d'una nova força política que tengui àmbit estatal i que es derivi del pacte federal entre les forces polítiques dels diferents territoris de l'Estat

Una nova força política que ha de tenir els següents trets característics:

S'ha d'inscriure nítidament en làmbit de l'esquerra alternativa i, per tant, ha de ser vocacionalment plural. Els valors, les polítiques i les persones més identificades amb l'esquerra transformadora, el moviment obrer, l'ecologisme, el feminisme, el pacifisme, la radicalitat democràtica, el republicanisme i el nacionalisme d'esquerres han se ser convocats, han de sentir-se còmodes en aquest procés constituient i han de cohesionar-se entorn a un programa polític comú acceptat de manera democràtica

Ha de ser el fruit d'un pacte federal. Això vol dir, sobirania de les parts per desenvolupar les seves polítiques als seus àmbits territorials i formalització d'òrgans federals (direcció, assemblees, etc.) per definitir i executar les polítiques estatals i europees.

Ha de ser plenament sobirana. La pluralitat interna - que pot estar organitzada o no - mai no pot ser una hipoteca o minvar la sobirania de les assemblees

Ha de funcionar establint mecanismes clars i diferenciadors de democràcia interna i molt lligada als moviments socials

Què això és massa semblant al que és ara IU?. Idò afinem una mica el llàpis 

Aquesta nova força política ha d'estar obsessionada per ser útil a la ciutadania 

Voler ser útils implica refrescar radicalment, el discurs actual d'IU en els continguts i en les formes, cal aferrar-se a la realitat del carrer, acostar el discurs polític a la realitat quotidiana de la gent, tendir un pont entre el món de la política i la realitat del carrer. La ciutadania és malmenada com a consumidora, com a usuària dels serveis públics, com a treballador/a... i darrera la brutícia que menjam, la publicitat invasiva de la televisió, els abusos de les companyies de telecomunicacions , la incapacitat dels serveis públics per garantir el nostre benestar o els abusos que dia a dia es cometen a les empreses estan els interessos de les grans corporacions multinacionals, de les grans corporacions mediàtiques i, en definitiva, els interessos del sistema que deim voler canviar... però parlam molt poc d'aquestes coses concretes, la traslladam molt poc a l'àmbit de la política dominada per la lluita partidista, els temes electorals i abstraccions de diversa índole.

Voler ser útils, voler solucionar els problemes de la gent implica tenir una clara vocació de govern. No hi ha contradicció entre la lluita social i el treball institucional. Ser alternatiu no vol dir políticament irrellevant o marginal

Voler ser útils i voler solucionar els problemes de la gent clarifica molt la política d'aliances. Amb el PSOE o amb qualsevol altre partit hem de saber discrepar i hem de saber acordar, dependrà del tema que es tracti en cada moment... però hem de voler acordar; hem de voler que les coses avancin, que els problemes es sol.lucionin: aquesta, i no la competència partidista, ha de ser la guia per a l'acció. En definitiva, la política d'aliances s'ha de definir per l'acord programàtic i per una anàlisi acurada de la correlació de forces a nivell polític i a nivell social

Per suposat, la renovació del discurs ha de suposar també la renovació de les persones. Cal que a la direcció d'IU s'incorpori gent nova dotada de  credibilitat per dur endavant un discurs i una pràctica políítica renovades 

 

 

REFUNDAR IU (2)

Tot i tenir un caràcter introductori, el meu post anterior sobre la refundació d'IU enunciava algunes coses essencials que crec necessari destacar:

- La reafirmació en els objectius estratègics d'IU que són, en definitiva, els propis d'una esquerra alternativa no subsumible dins el projecte representat pel Partit Socialista

- La convicció que existeix, objectivament, un espai sociològic i electoral per a aquesta esquerra alternativa

- La convicció que la pluralitat de l'esquerra pot ser un element positiu per a l'avanç global de les polítiques i les idees progressistes.

Dit això, la tesi final del post era que la trajectòria global d'IU durant els seus 22 anys d'existència posava en evidència limitacions importants que exigien un procés de refundació en una nova força política capaç de superar-les.

Si tengués que resumir-la en una sola frase jo diria que IU no ha pogut en cap moment superar el seu caràcter complementari i, per tant, subsidiari, respecte al Partit Socialista. Mai - fins i tot en els seus moments d'enfrontament més aferrissat amb el PSOE (durant el tardofelipisme) - no ha estat capaç d'afirmar-se com una força alternativa, distinta al PSOE, conectada realment amb els ciutadans amb unes senyes d'identitat atractives  i amb una capacitat d'incidència política i electoral més enllà dels avatars polítics i electorals del Partit Socialista.

IU va néixer al socaire del referèndum de l'OTAN del 1986. Va ser la resposta d'un grapat de partits minoritaris encapçalats pel PCE davant l'abandonament per part del PSOE d'un element polític i simbòlic essencial com era la neutralitat i el pacifisme. IU obtengué un 6 i pico per cent a les següents eleccions generals. Al referèndum de l'OTAN seguiren d'altres actuacions dels successius governs González que topaven amb la sensibilitat de l'esquerra: polítiques econòmiques lliberals, enfrontament amb els Sindicats, la corrupció i l'organització d'una banda paramilitar per lluitar contra ETA: els GAL. Varen ser anys d'un enfrontament fortíssim entre IU i el PSOE, l'època on IU situava el PSOE en "la otra orilla" de la política i on es teoritzava el "sorpasso" per fer avançar les polítiques d'esquerra. El 1993, el PSOE va perdre la majoria absoluta i IU assolia un 9 i pico per cent dels vots. La següent legislatura, la darrera den Felipe González, va ser la del pacte amb els nacionalistes i una vertadera agonia per al PSOE. El 1996, el PSOE perdia les eleccions (mantenint un 37,5% dels vots), governava Aznar i IU pujava fins a un... 10,5% dels vots. Aquell vespre Julio Anguita manifestà el seu desig de presentar la seva dimissió.

La dimissió "non nata" de n'Anguita no va ser un "calentón" electoral: va ser el fruit del nostre fracàs per aixecar una alternativa al PSOE des de l'esquerra per fer avançar les polítiques d'esquerra: si IU, en el pitjor moment del PSOE, només avançava un punt i, a més, en un escenari de victòria de la dreta és que IU havia fracassat.

A partir d'aquella data i fins ara, assistim a una progressiva recuperació del PSOE i a una progressiva i paral.lela decadència d'IU que ha culminat en els resultats del passat dia 9 de març. IU torna als resultats del PCE del 1982 amb un factor encara més preocupant: el PSOE que treu IU de la carretera no és el PSOE amb 202 diputats que va posar en Gonzàlez a la Presidència del Govern: és un PSOE que ni tan sols  té la majoria absoluta.

Naturalment, hom pot esperar que un PSOE més escorat a la dreta per les polítiques d'aliances que previsiblement es produiran, un PSOE enfrontat a una situació econòmica de major dificultat i un PSOE que ja no partirà del capital d'il.lusió derivat de la retirada de les tropes d'Irak o les lleis relatives a drets civils serà un PSOE que es desgastarà més ràpidament davant la població i que prendrà mesures impopulars. Algú pot pensar que aquesta nova situació pot ser més propicia als interessos d'IU, que tenim per davant una perspectiva de modest increment electoral... malgrat que, probablement, aquest desgastament del PSOE també suposi el retorn del PP el 2012. Tal volta hi ha qualcú amb ganes i amb moral de jugar aquesta partida. Jo, particularment, no. Jo no vull una IU conjunturalment enfortida de les febleses del PSOE. Vull una IU forta, que connecti amb un segment de la població per mèrits propis i  que sigui capaç d'avançar en moments d'avanç global de l'esquerra i de participar i de ser determinant en l'execució de les polítiques de canvi que s'enderivin d'aquest avanç.

Per això vull que IU es refundi i, si teniu la paciència de llegir-me, vos contaré com a un proper post

REFUNDAR IU (1)

Es viable Izquierda Unida?, ¿es viable un project polític amb capacitat d'incidència en el conjunt de l'Estat espanyol, amb voluntat de projectar-se cap a Europa i clarament ubicat a l'esquerra del PSOE?

Si algú em formulés aquesta pregunta, jo contestaría: "sí pero no així".

Diría que sí porque l'esquerra social es prou diversa, crítica i autocrítica como para donar peu a una representació política plural  que es faci ressó de sensibilitats distintes, de prioritats diferents i que, a la vegada, interactui de manera dialèctica.

A més diria qie aquesta pluralitat de l'esquerra no només em sembla possible; em sembla necessària des del punt de vista democràtic i funcional des del punt de vista de l'impúls de les polítiques de canvi.

I també diria que "no així" perquè crec que IU, 22 anys després de la seva fundació, ha esgotat un cicle, ha demostrat mancances importants i necessita, per tant, refundar-se o, si es vol dir d'un altra manera, impulsar la constitució d'una nova força política capaç de servir els seus ideals sobre noves bases.

Per arribar a aquesta conclusió no cal quedar-se en els dolents resultats del passat dia 9 de març. La llei electoral, efectivament, castiga extraordinàriament a IU. Amb un 4% dels vots estam molt lluny de tenir el 4% dels escons del Congrés: el 4% del Congrés serien 14 diputats i nosaltres només en tenim dos; tenim 1 milió de vots i el PP en té 10 milions però si nosaltres tenim 2 diputats, el PP està molt lluny de tenir-ne 20: en té més de 150. Bé, les dades són certament espectaculars però ens enganariem a nosaltres mateixos si penssàssim que el problema és la llei electoral.

Per entendre el que li passa a IU cal reflexionar el que li va passar al PCE el 1982 (quan es va quedar amb 4 diputats), cal reflexionar, sobre tot, perquè Julio Anguita, la nit electoral del 1996, amb un 10,5% dels vots, volia dimitir, i també cal reflexionar sobre el lent retrocés d'IU des del 1996 cap aquí.

Només amb una anàlisi d'ona llarga veurem correctament el paper que ha jugat realment IU i els possibles remeis per als nostres mals. À aquesta anàlisi i a apuntar les decisions més positives que podem adoptar en el futur dedicaré successius posts d'aquest bloc que duran el mateix títol que aquest: refundar IU

EG08 (3) EL FUTUR DEL PP

El Mundo, la COPE i l'entorn de n'Esperanza Aguirre (l'ala dura del PP, vaja) ha demanat la dimissió den Rajoy. Don Mariano (Maricomplejines, com el va anomenar un dia en Jimenez Losantos) no ha estat "por la labor" i diu que continuarà. A Balears, on el partit no ha participat de la pujada general i ha estat depassat pel PSOE per primera vegada des del 86, la sensació de crisi és encara més clara.

El drama del PP és que l'estratègia de la legislatura anterior "a sangre y fuego" és una estratègia per intentar guanyar a la primera i no és sostenible en el temps. A la vegada. un incendi com el que ells mateixos han atiat no es pot apagar en un dia: una part massa significativa del seu electorat, dels seus militants i dels seus quadres dirigents participa d'un discurs extremista de dificil marxa enrera

Em puc equivocar però jo no esper canvis espectaculars enlloc. El que veurem els propers mesos í durant una bona part de la legislatura són lluites sordes (i a cops no tan sordes) permanents, girs que es materialitzaran en modificacions en els equips de direcció més que en grans teoritzacions i, en definitiva, un ensumar molt l'ambient intern i extern i una certa indefinició no gaire positiva per al partit. La indefinició "gallega" den Rajoy serà una manera conjuntural d'evitar la crisi a curt termini però, a la llarga, serà un llastre per al PP

- Ep tu, i de lo vostro què?. Tant de pontificar sobre els altres i d'IU i del Bloc no dius res

- Que si, que si, demà, demà sens falta

E08 (2): 15 GRAUS A ESTRIBOR

1er pronòstic: Com en la legislatura 2003-2006 (la darrera d'en Felipe González) el PSOE té diferents opcions per fer majories al Congrés. Pot fer-ho amb CiU, amb PNB (només li faltaria un vot) o amb grups petits situats a la seva esquerra (IU-ICV, BNG i ERC, per exemple) i encara té qualque "joc" amb Coalició Canària, Nafarroa Bai o Progrés i Democràcia. Jugarà a tot , no voldrà casar-se fèrreament amb ningú i, si el PP es deixa, també intentarà grans consensos "d'Estat" amb aquest partit... però l'opció més fàcil seran els nacionalismes conservadors així que calcul una legislatura de "centrament" del PSOE i de gir suau cap a la dreta: 15 graus a estribor.

2on pronòstic: En més d'una ocasió al llarg de la legislatura molts militants del vot útil es lamentaran de veure com molts de projectes quedaran desvirtuats en el "pasapurés" d'aquest gir cap al centre. Allò que va advertir EU-EV durant la campanya per activa i per passiva serà una realitat tangible i quantificable.

... i una recomanació: no es tracta de passar-se el dia bombardejant el PSOE per les seves presumptes incoherències. Si EU-EV (i IU-ICV) no han tengut millors resultats és, també,  perquè no han sabut generar prou confiança. Aquesta ha de ser per a nosaltres, per tant, la legislatura de la proposta, de la critica permanent però mesurada, de l'adquisició de credibilitat i de la generació de confiança

 

E08 (1): M'ENCANTEN LES ELECCIONS

M'encanten les eleccions perquè són l'expressió viva del parer de la gent; elles ens parlen dels vents conjunturals que bufen a la jornada electoral però també dels moviments telúrics, de les opcions de fons que s'instal.len al sí de la societat, Cada vot i cada abstenció duu rera sí una història i un raonament divers que, no obstant això, hem de fer el complicat exercici d'interpertrar i agrupar en forma de signes identificables.

Les valoracions que fem els partits després de les eleccions solen ser tan simples com interessades. Però això és el meu bloc, el meu espai de reflexió personal i aquí abocaré, per a qui pugui interessar, les meves reflexions sobre el que va succeïr ahir. Avui és dilluns, encara  són les 8 del matí, em falten moltes dades, moltes claus, em falta sentir moltes opinions... però, poc a poc, en posts que començaran amb un E08 (2), E08 (3), etc. aniré abocant les meves reflexions

Dilluns, 10 de març, primera hora del matí:

1.-  Participació alta, molt alta, gairebé la mateixa que el 2004. N'estic content. Es el fruit de la crispació política alimentada des del PP i de la tensió generada pel darrer atemptat d'ETA... però està molt bé que aquests elements negatius es metabolitzin en energia democràtica cap a les urnes. Podria ser diferent, podria ser que la crispació generàs desencís, apatia, abstenció... la nostra democr¡acia encara és jove i té esperança

2.- Victòria del Partit Socialista i govern progressista en els propers quatre anys. També n'estic content i molt  (quin luxe haver arribat a aquestes eleccions sense por real a un retorn de la dreta al govern de l'Estat!).L'estratègia del PP de convertir el 2004 en un parèntesi només atribuible a l'efecte de l'atemptat de l'11-M s'ha esbucat i, a Balears, els resultats són realment espectaculars: feia 21 anys que el PSOE no treia més vots que el PP a unes Generals. Però...

3.- ... Però el PP perd`pujant en vots i en escons respecte al 2004. Es el que en Felipe González anomenaria  una "derrota dulce". Això obre moltes possibilitats: des d'un canvi de línia al sí del PP fins a un intent de mantenir-la fort i no et moguis esperant que la crisi econòmica o la inestabilitat política els acabi obrint, tard o d'hora, les portes de la Moncloa. Cal constatar, en tot cas, que el PP a Balears no participa de la pujada general: el seu estancament és simptoma d'una crisi de confiança, d'una desmoralització per la derrota de l'any passat i d'una manca de lideratge que li costarà redreçar

4.- La pujada de PSOE i PP al conjunt de l'Estat dibuixa l'escenari més bipartidiste de la història. Passam del bipartidisme imperfecte al bipartidisme gairebé perfecte. Com a conseqüència, mai els nacionalistes i l'esquerra del PSOE havien tengut tan poca representació al Congrés

5.- La tercera força política de l'Estat, amb gairebé un milió de vots és el tàndem IU-ICV. Passa del 5% al 4% però perd més del 50% dels Diputats. Els nostres dos diputats ja no tenen darrera 270.000 vots com a la passada legislatura: ara en tenen gairebé 500.0000 vots!!...  res a veure amb els 60.000 vots que li costa al PSOE o al PP cada diputat. Llamazares ha anunciat que no seguirà com a Coordinador General i s'acosta una Assemblea General tormentosa. A Balears, EU-EV es sitúa, amb el 3%, en línia amb els resultats trets pels seus referents estatals durant la campanya

6.- Quant els nacionalistes, la tendència a la baixa s'ha repartit de manera desigual: des de la desaparició institucional de la Xunta Aragonesista o Eusko Alkartasuna fins al manteniment de CiU (amb un escói més) passant per la devallada espectacular d'ERC o les més moderades de PNB o Coalició Canària). A Balears, Unitat té uns resultats molt magres només contradits per "scores" interessants a algúns pobles de Mallorca.

I perquè ha passat tot això? i ara què ha de passar?, què passa amb Unitat?, què passa amb EU-EV?, què passa amb IU federal?... ah! això ja serà demà, tal volta, també, de bon matí 

ETA

No pensava tornar a escriure en el bloc fins passades les eleccions. El darrer post em semblava un bon resum de la meva visió sobre el que podia passar (i el que havia de passar) el proper dia 9 de març.

L'atemptat d'ETA ho fa impossible. Cal dir qualque cosa quan es carreguen un treballador modest de tres trets per l'esquena en funció d'un suposat projecte d'alliberament nacional (i d'esquerres per més INRI!). Més enllà de qualificatius morals tan repetits com justificats, m'envaeix un infinit menyspreu cap a aquests salvapàtries sense cor i sense cap.

Avui na Marisol plorava per la víctima, per la seva família i perquè, mirau per on, ens havien robat la campanya electoral, el debat democràtic, les mil i una qüestions que ens jugam el dia 9 de març i que estan sobre la taula.

Dia 9 hi haurà molta participació, anirà a votar un gran nombre de gent que farà un vot elemental, sense matissos, de no a la violència i de sí a la democràcia i que, en un 99%, anirà als partits majoritàris. Em sembla bé. Molt millor aquest vot que una abstenció... però em dol per tots aquells que intentam fer de la democràcia qualque cosa més rica, més interessant i més diversa que un partit de pingpong

A UN VOTANT D'ESQUERRES (ALS ALTRES NO)

Rajoy no té cap possibilitat de guanyar les properes eleccions generals. El debat d'ahir (ho diuen totes les enquestes sense excepció) va ser una pallissa i totes les enquestes d'intenció de vot, de valoració de líders, sobre l'anterior debat, etc. donen sempre a ZP com a guanyador. Els resultats del 9-M seran espectaculars i segurament faran entrar en crisis el trio Rajoy/Acebes/Zaplana... i tu i jo, naturalment, estam supercontents que això sigui així.

Aclarit que ZP governarà després del 9 de març, ara la única qüestió important és saber com governarà.

A mi em preocupen molt dos escenaris: el d'un PSOE amb majoria absoluta i el d'un PSOE governant amb el suport de CiU, de Coalició Canària o d'un altra força per l'estil. Amb cap d'aquestes fòrmules veurem avanços significatius allà on el PSOE més ha assumit els valors i la lògica de la dreta. Amb aquests escenaris mai no es reivindicarà l'IRPF com a instrument per redistribuir les rendes, mai no s'aprovaran normes potents que ens defensin dels abusos dels bancs i de les grans multinacionals de la informàtica o les telecomunicacions, mai no passarem dels "cheques-regalo"  a un potenciament real dels serveis públics, mai no intervendrem de veritat en el mercat de l'habitatge com està fent IU a Euskadi, mai no trepitjarem els calls dels grans sectors econòmics amb normatives rigoroses de caire mediambiental i territorial, mai no avançarem de manera decidida cap a un estat federal seriós i que funcioni i mai, evidentment, treurem  les tropes d'Afganistan ni defensarem correctament el poble saharaui

Sé que la malaurada llei electoral que patim ha fet que, en qualque moment, hagis flirtejat amb el vot útil i hagis pensat que allò més intel.ligent era distint d'allò que et demanaven els teus sentiments. Ara ja no és el cas.

Els votants d'esquerres arribam a la recta final de la campanya amb el cor i el cap perfectament coordinats. Qui vulgui més del mateix o, fins i tot, vulgui un PSOE més "centrat" que no ho dubti, que voti al Partit Socialista. Qui vulgui ancrar el PSOE a l'esquerra i impulsar noves polítiques socials i mediambientals que voti EU-EV. Així de senzill.

I, com diria qualcú, moltes gràcies... i bona sort

EL PSOE CERCA LA MAJORIA ABSOLUTA

El Pais d'avui publica una enquesta que diu el que la direcció socialista sap fa molt de temps: la victòria està assegurada i l'objectiu és la majoria absoluta.

A cap enquesta, a cap, Rajoy surt millor valorat que ZP i a cap enquesta, a cap, els electors pronostiquen que Rajoy serà el guanyador. A cap enquesta, tampoc, Rajoy sorti com a guanyador al debat televisiu de la setmana passada.

Els socialistes són prudents perquè han de mantenir el seu electorat mobilitzat. Tenen raó i fan bé. Des d'EU-EV fem el discurs que és imprescindible posar-li al PSOE ancratges a la seva esquerra, que un panorama polític bipartidista sense IU-ICV (com a les Balears sense EU-EV) centraria definitivament la política i frustraria les possibilitats reals de canvi. També tenim raó i fem bé en dir-ho

ZP HAVIA GUANYAT ABANS DE COMENÇAR

Fa unes setmanes ja vaig escriure a aquest bloc que en ZP tenia guanyades les eleccions. Els socialistes tenen prohibit dir-ho per no desmobilitzar el seu electorat però és així. Qui ho va dir a micro suposadament tancat és el propi ZP a Iñaki Gabilondo després d'una entrevista; "-Como se presentan las elecciones?. - "Sin problemas, pero necesitamos tensión", és a dir, necessiten mantenir el seu electorat amb el cul estre i mobilitzat.

Totes les enquestes diuen que ZP va guanyar ahir el debat. Normal. No hi va haver cap sorpresa ni cap errada important. Tot es va reduïr a dos monòlegs previsibles que va "guanyar" en ZP perquè ja fa temps que ZP està millor valorat que Rajoy i la ciutadania se l'estima més com a futur president: cada espectador del debat es va identificar amb aquell amb el qual ja s'hi identificaba abans de començar... i per això va guanyar en ZP.

Missatge interessat però que m'el crec fermament; el perill per a la nova etapa no és - afortunadament - una victòria den Rajoy; el perill és un PSOE amb majoria absoluta o un PSOE que completi la seva "quasimajoria" absoluta pactant amb CiU o Coalició Canària. Per això, entre d'altres coses, votaré EU-EV i estic encantat d'enfortir el grup parlamentari d'IU-ICV

LA P... XENOFOBIA DEL PP

A un Estat de Dret no hi ha més Contrate Social que el compliment de la Llei. Immigrants, turistes, Cos Diplomàtic, Bisbes, polítics, agricultors, homes i dones, joves i vells no tenen altra obligació que complir la llei. Fer altra cosa és propi d'un règim autoritari i inquisitorial

Obligar a respectar els costums al col.lectiu d'immigrants és discriminatori (perquè no s'ha d'obligar també als turistes o als ciutadans comunitaris que resideixen a l'Estat espanyol... o als propis ciutadans de l'Estat), és d'impossible compliment i apesta a ranci i a autoritari perquè enllaça amb la invocació de "la moral y las buenas costumbres" tan grata al règim franquista.

Quant al mocador islàmic, alerta perquè és nitroglicerina pura. En primer lloc, és fals que la proposta sigui similar a l'aplicada a França. A França s'ha prohibit portar a l'escola signes religiosos de manera ostentosa: tots els simbols religiosos de qualsevol religió. Està disposat a defensar aquesta proposta el PP?. En segon lloc, si volem atacar un mocador perquè "simbolitza" una discriminació de gènere, què hem de fer amb la religió catòlica que teoritza i practica la discriminació de gènere a l'hora d'accedir a càrrecs de rellevància a la seva organització? Qualcú ha provat d'inscriure en el Registre d'Associacions una associació cultural o veïnal i posar en els seus Estatuts que els càrrecs directius estaran vedats a les dones?. Feim la prova i miram si això és considera legal o no per les autoritats competents?

L'ENQUESTA DEL DM

L'enquesta que avui publica el DM deixa ben a les clares que en Rajoy no té res a fer.

Si a les Balears, un 53,3 pensa que el proper President serà en Zapatero i un 59,5% desitja que el proper President sigui en Zapatero, és evident que en Rajoy ja pot començar a plegar. Aquesta pregunta, a dos mesos de les eleccions, és més significativa que la d'intenció de vot i coinciceix amb altres enquestes publicades relatives a valoració de líders.

Quant a la resta de dades, cal constatar que el PSOE coneix un moment electoral extraordinàriament dolç i que el PP a les Balears està sòlid però lluny de poder donar un tomb substancial a la situació.

Quant a Unitat per les Illes Balears (m'abstendré de posar UMitat tal i com fan els meus malignes companys d'Urxella) i EU-EV s'els veu a l'enquesta amb dificultats - que no impossibilitat - d'obtenir un escó i molt aprop quant a suport electoral previsible.

També m'abstindré de fer lectures interessades d'aquestes prospeccions però jo la conclusió que he tret és que la reedició de Progressistes hagués estat una magnífica opció per intentar treure un diputat el 2008 i que existirà un abisme entre el suport mediàtic que tendrà Unitat i el suport que finalment li donaran els electors

LLAMAZARES

Gaspar Llamzares ha guanyat còmodament les primàries per ser candidat a la Presidència per IU a les properes eleccions generals. N'estic content pel mètode i pel resultat.

La carta amb el codi barrat crec que és un bon sistema però s'haurà de millorar per tal d'evitar que passi el que m'ha passat a mí: que no he pogut votar perquè no he rebut la punyetera carta.

Quant a Gaspar. crec que és una persona que s'està obrint camí com s'ha de fer: des del rigor i la seriositat i sabent administrar amb mesura tant els acords com les discrepàncies amb el govern del partit socialista. En els darrers dies ha discrepat obertament en l'anàlisi de l'incident diplomàtic amb Venezuela i, de manera gairebé simultània, ha sabut arribar a un acord perquè s'apliquin a les famílies monoparentals amb dos fills les avantatges que gaudeixen les famílies nombroses. IU té aquesta política a l'Estat i a Astúries però governa a Euskadi, Catalunya o Balears. Sense dogmatismes ni a prioris, es posiciona en funció de les situacions i les realitats en presència, com sempre a fet l'esquerra transformadora i demostrant, a la pràctica, la nostra visió federal.

Quant a la seva contrincant, he de dir que m'ha sorprés gratament. Crec que al darrera tenia una ensalada important de descontents però el seu discurs ha estat rigorós i sense estridències des del principi fins al final

POR QUE NO TE CALLAS?

El Rei ha pronunciat una frase que passarà a la història. "Por qué no te callas"? figurarà en un lloc d'honor juntament amb la resta de les que han marcat una fita en la història de la nostra jove democràcia: "Váyase Sr González!", "Te pego leches!", "Puedo prometer y prometo" o "Todo el mundo al suelo!"

Al voltant d'aquest fet momorable, d'altres intenten passar a la història, vanament,  dient xorrades bastant importants:

"Es el peor incidente diplomático desde 1977" (Mariano Rajoy)

"La culpa la tiene Zapatero" (Mariano Rajoy)

"El incidente enaltece la figura del monarca" (Mariano Rajoy?... no, no!: Fernando Moratinos!)

Mentres tant, Gaspar Llamazares pretén ocupar-se de coses que considera sustantives i afirma que, efectivament, el govern Aznar va col.laborar amb l'intent de cop d'Estat a Venezuela de 2002. Però a qui l'interessa un petit detall com aquest?, a qui  l'interessa parlar seriosament del paper de la nostra diplomàcia a Llatinoamèrica?. Millor que els polítics intentin sortir a les teles i que les teles continuin captant audiència fent de la política un deliciós remake de "Aquí hay Tomate!"

MARICOMPLEJINES

Va una mica fora corda l'amic Jimenez Losantos perquè Maricomplejines, com ell diu (Mariano Rajoy), ha decidit desmarcar-se de la teoria de la conspiració sobre l'11-M.

Una mica tard, em tem: les actes de la Comissió d'Investigació del Congrés, les intervencions mediàtiques i les declaracions polítiques perseguiran el PP de manera implacable en aquest darreríssim tram de la legislatura. Es més, no faltaran falcons que, a la pràctica, desobeixein en Maricomplejines i continuin projectant un missatge intoxicador.

Estic content d'aquesta llosa que arrossegarà el PP abans de les eleccions. Cal castigar fins al final la corrupció política i urbanística, la de les contractes i les comissions però no hem d'oblidar una de les pitjors: la corrupció de la mentida, la calumnia  i la intoxicació permanents

NO ME LO HAGAN RICO, POR FAVOR

Beneïda sigui la càmara de seguretat dels Ferrocarrils de Barcelona que va enregistrar l'agressió de Sergi Xavier contra una jove equatoriana. Agressions com aquesta s'en produeixen moltes cada dia però aquesta és la primera que ha estat televisada i això cal aprofitar-ho per ajudar a que coses com aquesta no tornin passar.

Aquest objectiu general passa necessàriament per assolir altres quatre:

1.- Que la gent prengui consciència del que passa.

2.- Que la justícia es despavili, li llevi el somriure de la cara a aquest desgraciat i corregeixi la penosa inoperància amb la qual ha començar a tractar el cas

3.- Que tothom es reprimeixi de trencar-li la cara a aquest miserable i no l'acabin convertint en un heroi per a tots els racistes descerebrats del pais

4.- I, sobre tot, que els mitjans de comunicació que intenten fer-se rics explotant les misèries humanes  es reprimeixin i no acabin fent el que ell ja ha expressat com el seu objectiu primordial: guanyar un munt de pasta venent entrevistes en exclussiva.

LLAMAZARES, DURAN, CAROD, TENC UNS COMENTARIS PER VOSTES

L'entrevista d'ahir a TVE dóna per una tesi doctoral però, per raons òbvies, em limitaré a tres petits comentaris (crítics, és clar: per ensabonar el personal no val la pena tenir un bloc).

1.- IU no té necessitat de fer tantes voltes per dir que el règim polític cubà està obsolet i necessita reformes urgents i en profunditat. Tot això de les conquestes socials és cert i no és menys cert que hi ha massa gent que s'escandalitza del règim cubà i no sembla escandalitzar-se tant pels infants centre i sudamericans que moren cada dia de malalties que serien curables... si no fossin tan pobres. Les victòries de l'esquerra a les urnes d'Ecuador o de Bolivia han tret el règim Cuba de la seva soledat però, objectivament, el posen en evidència

2.- Duran i Lleidà va lidiar el tema del mocador de les dones musulmanes. Persona prudent i intel.ligent com poques va sortir del pas sense dir cap inconveniència grossa però, en tot aquest tema de la recerca del masclisme en la religió, crec que s'ens escapa qualque detall: no és l'Esglèsia Catòlica la que discrimina les dones i les impedeix celebrar determinats rites o accedir als seus propis càrrecs jeràrquics? I no és aquesta la religió que entra cada dia a les escoles no en forma de mocador sinó en forma d'assignatura?... Com era allò de "la paja en el ojo ajeno y la viga en el propio"?

 3.- En Carod Rovira diu que és català perquè vol ser català, tant si és diu Pérez com si ha nascut a la Patagònia. Estic totalment d'acord i d'això en parlava a un post recent bastant contestat., per cert, per algún dels seus seguidors. També diu que es diu Josep Lluis i no José Luis i també estic  d'acord. Es José Luis Rodriguez Zapatero i no Josep Lluis  Rodríguez, és Jordi Pujol i no Jorge Pujol i jo som Eberhard i no Everardo. També deim George Bush i no Jorge Bush, Jhon Kennedy i no Juan Kennedy, etc. No obstant això, atenció! traduim el nom de pila de la reina Isabel II, del tsar Nicolas II, del Príncep de Gales, de Lady Di i d'altres personatges. Qualque lector/lingüista sap perquè?. Petita patinada den Josep Lluis: "Vd. no tiene derecho a llamarme José Luis...", home, dret, dret, té dret a això i a moltes coses més, afortunadament

NACIONALISME ESPANYOL

Avui, festa nacional d'Espanya, em sembla un bon dia per manifestar que el nacionalisme espanyol em sembla una idea perfectament legítima i, en tot cas, no menys legítima que d'altres projectes nacionalistes.

Hi ha molta gent que, a una o altra banda de l'Estat, es sent espanyola i vol pèrtànyer a una nació que anomenen Espanya. Malgrat que aquest no sigui el meu projecte nacional, malgrat que jo vegi l'Estat espanyol com una realitat plurinacional i que aposti pel federalisme com a menera més adient per articular aquesta realitat, vagi avui, per a totes aquestes personesque es senten i volen ser essencialment espanyoles, el meu respecte més absolut.

Que, històricament, el nacionalisme espanyol s'hagi imposat per la força no lleva legitimitat ni al projecte nacional espanyol ni al sentiment d'espanyolitat. Malauradament, la violència ha estat, històricament, la manera més comú com s'han obert pas els projectes nacionals. Però això, afortunadament, no té perquè ser així en una democràcia avançada

Per als que veim la qüestió nacional com un projecte polític de convivència sotmés a la voluntat democràtica de la majoria res ens és més alié que les guerres de banderes i la negació de la legitimitat de l'altre per defensar les seves idees  

Que en Rajoy sigui una expressió barroera, patriotera  i excloent del nacionalisme espanyol tampoc no és un fet substantiu. Tant o més friki em sembla la convidada d'aquest dirigent de CiU perquè, avui, tots els catalans facin una vaga "a la japonesa".

BATASUNITZACIO DE CATALUNYA

Tenia pensat escriure aquest post arrel de la crema de fotos del Rei. L'atemptat contra la seu d'ICV a Sant Andreu no ha fet sinó afegir llenya al foc (mai millor dit)

Cremar fotos de la gent em sembla un acte indigne i intrínsecament violent i, si tengués res a veure amb la causa republicana (que no és el cas), seria una manera estúpida de fer republicanisme. A mí no m'agraden les lleis que intenten sobreprotegir el Rei per damunt de la resta dels mortals. Però tampoc no m'agrada l'amenaça física que s'amaga darrera el fet de cremar una foto del rei o de la meva o de na Cirer o de qualsevol

Posar bombes a la seu dels partits polítics ni tan sols cal qualificar-ho per evident.

Sempre m'han caigut malament els "salvapatrias" que ens volen salvar a hòsties. Ja sigun hòsties d'alta intensitat com les d'ETA, den Tejero o dels GAl  o de baixa intensitat com les de la kale borroka o les dels autors de l'atemptat frustrat contra ICV

Un sector del Principat s'està batasunitzant. Dos pronòstics. Primer: no faltarà qui, a Mallorca, trobi que ha de seguir les seves passes (seran quatre i no es menjaran un torrat). Segon: al Principat comprendran aviat que HB sense ETA és com un cotxe sense combustible

CREMAT VIU PER 500 EUROS

Està entre la vida i la mort perquè volia 500 euros i retornar al seu pais.

L'Administració central. autonòmica i municipal no estaven preparades per a la seva demanda. El derivaven d'una banda a l'altra: "Vaya a Servicios Sociales", "Vaya a la Cruz Roja"... fart de donar voltes s'ha calat foc davant tothom.

En termes estrictament administratius, l'estalvi de 500 euros pot transformar-se en una despesa de 60.000. Fantàstic

Les mancances dels serveis públics - per manca de recursos - la pagam caríssima. Tenim uns sistemes de protecció social, educatius, de prevenció de la salut, de treball social comunitari, de reinserció de presos i  d'administració de justícia realment penosos. Seguim destinant a polítiques socials un percentatge del PIB notòriament inferior a la mitja de l'UE... i el nostre "estalvi" el pagam no només en pèrdua de qualitat de vida (i de vegades amb la vida) també en despesa sanitària, seguretat, administració penitenciària, etc.

Memorial a les victimes del comunisme

  1. Francesc Puigpelat 

  2. Memorial del comunisme?

    Hi ha efemèrides sempre recordades i altres que sempre passen de llarg. El passat dia 2 de juliol, es van complir els 70 anys de l’inici del Gran Terror estalinista. En poc més d’un any, van ser executades 700.000 persones que, a la ment malalta de Stalin i els seus esbirros, conspiraven contra el règim comunista.

    El fet va passar poc després de la Gran Fam, per la que Stalin va deixar morir de gana cinc milions d’ucraïnesos. Se’ls va requisar el menjar, que es va vendre per després comprar armes. Stalin considerava poc de fiar els ucraïnesos, que parlaven una llengua que no era el rus. El lector que tingui curiositat, pot llegir Koba el terrible, l’esplèndid llibre de Martin Amis sobre Stalin.

    Tothom recorda els sis milions de jueus de Hitler, però ningú no recorda els cinc milions d’ucraïnesos de Stalin. Ningú? A casa nostra, no. És un tema sobre el que es passa de puntetes. Als Estats Units sí que se’n recorden. Fa poc, George W. Bush va inaugurar a Washington un monument dedicat a les víctimes del comunisme. Immediatament, progressistes d’arreu del món van posar el crit al cel.

    Per què? La història dóna dades incontrovertibles. Mao Zedong va liquidar 70 milions de xinesos. Stalin, 20 milions de ciutadans de l’URSS. Pol Pot, 3 milions de cambodjans. Mengistu, 1,5 milions d’etíops. Etcètera. La llista seria inacabable.

    Ara, els post-comunistes catalans i altra fauna progressista es resisteix a assumir aquests fets. En el fons, es tracta d’una mentalitat sectària per la qual es critiquen els errors dels altres, però no s’accepta cap error propi ni es fa cap autocrítica.

    L’exemple més clar l’hem tingut amb tota la penosa tramitació de la llei del Memorial Democràtic. Durant més d’un any, el PSC, ERC i ICV es van entestar en que aquesta llei homenatgés les víctimes del franquisme, però no les de la repressió a la zona republicana. Només el juny passat, a instàncies de CiU, es va modificar el redactat de manera que la llei es referirà a totes les víctimes, sense excepció. Perquè és igual víctima innocent un sindicalista afusellat per Franco el 1940 com un capellà assassinat per un escamot anarquista el 1936. O no? O hi ha alguna diferència?

    Després del penós espectacle donat per l’esquerra catalana amb la llei del Memorial Democràtic, crec que és urgent un exercici de memòria col·lectiva. A veure si fem catarsi i traiem els dimonis familiars. I si féssim, a Barcelona, un monument als milions i milions de víctimes del comunisme? Per què no ho proposa CiU? M’agradaria veure la molt progressista, ecològica, humanitària i multicultural Imma Mayol votar en contra d’un record per als 70 milions de xinesos morts per Mao.

    http://www.e-noticies.com/opinions/memorial-del-comunisme-27697.html

    Premsòmetre | 27/08/2007, 12:54

NAVARRA: DIU EN BLANCO QUE NO HI HA CRISI

Efectivament, després d'una aparatosa reunió a Madrid on la direcció estatal del PSOE ha obligat la direcció de Navarra a quedar-se a l'oposició, el Sr. José Blanco ha dit que " no hay crisis".

No m'agrada desmentir aquest senyor ,molt més ben informat que jo sobre el tema, però a mí em sembla que, ara mateix, s'han obert les següents crisis:

a) una crisi entre l'electorat progressista de Navarra relativa a l'eficàcia i capacitat dels seus representants per transformar el seu vot en un govern de progrés

b) una crisi de coherència al sí de la política d'aliances del PSOE que , per raons poc comprensibles, és capaç de pactar amb ERC a Catalulunya o les Illes i "prohibeix" pactar amb Nafarroa Bai a Navarra

c) una crisi de coherència pel que fa al model d'Estat del PSOE que pot combinar l'impúls de reformes estatutàries molt obertes respecte a la situació anterior amb el recurs a "tics" centralistes d'allò més ranci

d) una crisi de confiança entre el PSOE i els seus socis progressistes com IU i les forces nacionalistes en la mesura que aquests han comprovat que les seves relacions actuals i potencials estan subordinades a les enquestes electorals del Sr. Blanco

i (he estat a punt d'oblidar-m'en)

e) una crisi interna al sí del PS de Navarra la credibilitat del qual ha quedat més que tocada

LA CARICATURA DE LOS PRINCIPES, EL PSOE I ERC

Republicà convençut, he de confessar-vos que la lectura del comunicat dels joves d'ERC de les Balears va tenir la lamentable conseqüència de tornar-me una mica monàrquic.

Però, mira per on, un jutge segresta "el jueves" amb la complaença del govern ZP i a instàncies del Fiscal General, i la conseqüència immediata és que el meu republicanisme ha tornat a ser llampant i vigorós.

També he posat en relació aquest segrest editorial amb l'episodi de la famosa caricatura de Mahoma i tot el debat posterior observant com molta gent no té cap problema en mudar de criteris i de principis segons es tracti dels Prínceps, de Maoma o de la Mare de Déu de Lluc

O sigui: que m'he fet una mica de lío.

Afortunadament, una ràpida mirada als meus llibres d'autoajuda m'ha permés recuperar el seny i arribar a les següents conclussions:

1.- Continuaré sent republicà sense haver de recordar que els borbons cremaren Xàtiva el 1707, sense tenir cap inconvenient en què els Reis estiuegin a Mallorca i sense considerar un encontre institucional amb el Cap de l'Estat un "acte de vasallatge" a la Monarquia.

2.- Continuaré, per tant, fent republicanisme actiu entorn a l'argument suprem i fonamental: la necessitat de sotmetre a sufragi qualsevol institució representativa

3.- Continuaré opinant que la llibertat d'expressió - com explicava a un post sobre el tema de les caricatures de Maoma - té límits (ningú no toleraria un còmic que fés apologia de la violència de gènere o dels abusos sobre els menors) però que han de ser uns límits molt amples i objectius

4.- Condemn i condemnaré el segrest de "el jueves" perquè no descansa en una protecció a l'imatge de la qual hem de gaudir tots els ciutadans i ciutadanes sinó en una protecció específica i especial que el Codi Penal li dóna a la Corona

«Anterior   1 2 3 4 5
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS