Administrar


Estadisticas de visitas

Categoria: Món

JEFFERSON, VINCENÇ NAVARRO, LA BANCA I TU

Aqui teniu dos escrits imprescindibles. No els deixeu de llegir

                                 Jefferson i la banca 

POR QUÉ GRECIA (Y ESPAÑA) NO SE RECUPERARÁN

Enfoques

El mayor problema que tiene la economía griega no es primordialmente de carácter económico o financiero. Es un problema político. Tiene que ver con el enorme poder que la banca ha tenido, y continúa teniendo, en la estructuración de la Unión Europea y de la Eurozona, así como en la génesis de la deuda pública de los países llamados despectivamente PIGS, cerdos en inglés, (Portugal, Irlanda, Grecia y España). Ahora bien, este poder de la banca ha contado con un gran aliado y cómplice: las clases más adineradas de los países de la Eurozona, incluyendo las de los países PIGS.

Veamos los datos, comenzando por las reglas que los bancos escribieron sobre las cuales se establecería la Eurozona. Estas reglas son las responsables de que Grecia nunca podrá (ni tampoco España) salir de la recesión a través de las políticas que se están siguiendo. Una fue que los Estados, al incorporarse al euro, perdieron el control sobre su propia moneda. Es decir, que en momentos de recesión (cuando la economía está estancada), el estado griego no puede devaluar la moneda y con ello poder abaratar sus productos y venderlos más fácilmente al exterior, recuperándose a base de ello. Suecia y Noruega, por cierto, se han recuperado de la recesión mucho mejor y más rápido que Finlandia, como consecuencia de que los dos primeros pudieron devaluar su moneda, lo cual no pudo hacer Finlandia al pertenecer al euro.

Otra regla es que, al integrarse al euro, los Estados dejaron de tener la potestad de imprimir dinero y establecer el precio del mismo. Cuando un país está en recesión, su Banco Central imprime dinero y/o abarata el precio del dinero, disminuyendo así los intereses bancarios, facilitando que tanto los ciudadanos como los empresarios puedan conseguir préstamos con los cuales consumir bienes y servicios e invertir, y así producir empleo y estimular la economía. Negarle al estado que tenga control sobre el crédito es imposibilitarle el poder estimular la economía. Una función de un Banco Central es, precisamente, la de garantizar el crédito, lo cual funcionó bien en la mayoría de países europeos hasta que llegó la moda neoliberal con el Presidente Reagan de EEUU y la Sra. Thatcher de Gran Bretaña, que hicieron creer a muchos gobiernos europeos que desregular el crédito era bueno para un país. El último caso que vimos fue Islandia, que conllevó un enorme problema, como también lo creó en los otros países que desregularon el crédito (que fueron la mayoría).

Y, por si fuera poco, la tercera regla era que un país no podía seguir políticas expansivas de gasto público. Es decir, un estado no podría gastar mucho para estimular la economía, pues el estado, según el criterio de Maastricht, no podía tener un déficit estatal mayor del 3% del PIB y una deuda publica mayor del 60% del PIB. Claro que el criterio no decía cómo debía bajarse el déficit para alcanzar el número mágico del 3%. Pero insistieron en que los estados bajaran los impuestos como manera de estimular la economía, considerando erróneamente que los ricos, que eran los máximos beneficiarios de los recortes de impuestos, consumirían más que ahorrarían (de hecho, invirtieron en sectores especulativos). Esta insistencia en que el estado bajara los impuestos no dejaba al estado otra alternativa que la de recortar el gasto público. Esto eliminó la posibilidad de que el estado pueda estimular la economía mediante, por ejemplo, inversiones en áreas de creación de empleo.

Estas tres reglas hacen muy difícil, casi imposible, para Grecia (y para España), salir de la crisis. En realidad, estas reglas fueron muy importantes para que la crisis se presentara en Grecia con la gravedad con laque se ha presentado.

¿QUÉ PASA EN GRECIA? LA ALIANZA DE LA BANCA CON LOS RICOS

Una característica de Grecia, que comparte con España, es que ha estado gobernada por la ultraderecha por muchos años. La dictadura de los coroneles fue (como lo fue también la dictadura de los generales en España) una dictadura de los ricos en contra de las clases populares. Ello ha determinado que los ricos no tienen la costumbre de pagar impuestos. El fraude fiscal ha sido enorme, consecuencia de la laxitud del estado, que ha continuado controlado por los ricos durante la democracia que siguió a la dictadura. En 2010 sólo 15.000 griegos, de un total de once millones de ciudadanos, declararon al estado ingresos superiores a 100.000 euros al año, lo cual contrasta con la existente concentración de la riqueza y de las rentas, visible en los suburbios de las ciudades griegas. Se considera que casi la tercera parte de la renta nacional (la poseída por los ricos en su mayoría) no se declara.

Ello ha forzado al estado griego a endeudarse hasta la médula para pagar los gastos del estado (en infraestructura y en servicios públicos, así como en gastos militares que significan una carga muy importante en el presupuesto nacional). Esta deuda recoge también la deuda incurrida por los gobiernos militares, no elegidos democráticamente, y cuyo gasto militar lo tiene que pagar ahora el estado democrático. Éstas son las causas de que el estado griego tenga un problema de déficit del estado (12% del PIB) y de deuda pública, todavía mayor (150% del PIB). Pero esta realidad quedó, en parte, ocultada por el estado con la ayuda del banco Goldman Sachs. El diario alemán Der Spiegel descubrió las ocultaciones de las cuentas nacionales que el estado griego (gobernado por las derechas) había realizado con la complicidad de aquel banco estadounidense (que recibió un pago por ello de 800 millones de euros). Es imposible que la Comisión Europea (cuya mayoría son de partidos de derechas), no lo supiera. Por cierto, el que era Vicepresidente para Europa del banco Goldman Sachs, que realizó operaciones financieras con el gobierno conservador griego para ocultar la situación real del déficit público del estado griego, el Sr. Mario Draghi será el nuevo Presidente del Banco Central Europeo, poniendo a la cabeza de este Banco (que es un lobby de la banca, en lugar de ser un Banco Central) a la persona que ayudó más al desfalco de las cuentas públicas del estado griego.

Cuando el gobierno socialista salió elegido descubrió estos problemas, indicando que el déficit y la deuda eran mucho mayores de lo que el gobierno conservador había indicado. El estado está enormemente endeudado. Los bancos alemanes y franceses, pero también los bancos griegos (donde los ricos griegos depositan su dinero) han comprado la deuda pública a unos intereses abusivos. Por cierto, la mal llamada ayuda a Grecia es para asegurarse que el estado griego pagará a tales bancos. Y la enorme austeridad impuesta a la población griega por parte del estado (77.000 millones de euros, de los cuales 28.000 millones serán en recortes de gasto público y 50.000 millones en privatizaciones del patrimonio nacional) es para poder pagar a los bancos.

EL EURO Y LA CRISIS

Este
endeudamiento del estado griego es beneficioso para los bancos y también para los ricos que no pagan impuestos, forzando al estado a endeudarse aún más. Pero es también beneficioso para los ricos y para los bancos extranjeros, pues el estado se siente en la necesidad de privatizar sus propiedades (a unos precios irrisorios) con lo cual vemos una enorme demanda de euros por parte de bancos de inversión para comprar tales propiedades. En realidad, en contra de lo que constantemente se dice y se alarma, el euro está en muy buena salud (demasiado buena para los empresarios españoles que tienen problemas para exportar), y ello se debe a la enorme demanda de euros con los cuales se compra la privatización de los bienes públicos de Grecia (y de España). Véase el caso de las cajas de ahorros españolas, que se están vendiendo a unos precios muy bajos. Y todo ello con la ayuda del Estado. De ahí que las privatizaciones sean una estrategia impuesta por la banca a los países del euro como manera de conseguir la venta del patrimonio y servicios muy rentables de los países periféricos.

Vemos así como el enorme dominio de la banca explica que los estados periféricos estén estancados en su deuda sin poder salir de ella, lo cual no ocurre por incompetencia, sino por diseño, pues así consigue introducirse y conseguir mayor rentabilidad al comprar a precios muy bajos lo que antes era público. Cualquier lector de este artículo debiera indignarse. Por cierto, este artículo fue enviado a algunos de los medios de mayor difusión del país, ninguno de los cuales consideró oportuno publicarlo. Agradecería al lector que lo distribuyera lo más ampliamente posible.

Vicenç Navarro, Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

     

BOMBARDEARLOS? WE CAN

Leo hoy  en la prensa (El Pais, pagina 4) que un centenar de civiles han muerto en un bombardeo aereo de Estados Unidos. - No puede ser, me digo, debe ser un periodico atrasado. Pero no, no es un periodico de cuando Bush bombardeaba Irak, es un periodico de cuando Obama bombardea Afganistan.

- Coño!, pero éste no era bueno?, me vuelvo a decir.

Leo  un poco más: "No me dan miedo los talibanes, sino los bombardeos, dice una desplazada"....  "El sufrimiento de la poblacion civil por los ataques estadounidenses genera resentimiento (- resentimiento!) y dificulta la colaboracion de la poblacion (- ya me lo puedo imaginar, ya)"

Y la guinda: "El  Pentágono ha solicitado poderes de guerra para actuar en Pakistan como lo está haciendo en afganistán". O sea, pienso para mi, que lo de  impulsar la democracia a golpe de bombardeos no solo se mantiene sino que tiende a expandirse.

Me esfuerzo por encontrar una diferencia sustantiva entre los daños colaterales del mandato Obama y los del mandato Bush. Tambien por encontrar la diferencia entre la mision humanitaria de nuestras tropas en Irak y la mision humanitaria de nuestras tropas en Afganistan. Pero debo ser muy torpe porque no la encuentro...

Ah, si! ya se una!. Bush excitaba al electorado  conservador con una retórica miliarista: "Somos la nacion mas poderosa del mundo. Vamos a poner orden en la lucha contra el terrorismo. Se van a enterar". En cambio, Obama se cuida sobre todo del electorado progresista: "Ostras tu!, Me sabe tan mal todo esto! Ojala podamos dejar de bombardear cuanto antes y nos podamos centrar en la construccion de un nuevo orden mundial" A que es muy di
stinto?

GAZA: DATOS ESENCIALES

PROPUESTA DE MOCIÓN SOBRE LA GUERRA DE GAZA

Os dejo a continuación los datos más esenciales sobre la masacre de Gaza. Los he sacado de la exposición de motivos de una moción tipo elaborada por la Ejecutiva de IU y os los dejo hoy, después de haber visto por la televisión como ardían toneladas de ayuda humanitaria en un local de la ONU bombardeado por la aviación israelí 

El 27 de diciembre de 2008 el Gobierno de Israel inició la ofensiva militar más importante desde la guerra de los seis días en 1967 contra los palestinos en el territorio de Gaza. Se rompía así un débil alto el fuego alcanzado el 19 de junio de ese mismo año entre Israel y Hamas.

Desde junio de 2007 la totalidad de la población palestina - 1,5 millones- permanece atrapada en Gaza con un bloqueo que hace depender la supervivencia de su población civil al goteo de ayuda internacional. Con anterioridad a la entrada en vigor del alto el fuego de junio, en la primera mitad de 2008 murieron 420 palestinos a manos de las fuerzas israelíes, entre los que había alrededor de 80 niños y niñas. En ese mismo periodo grupos armados palestinos mataron a 24 israelíes entre los que había 4  niños.

El pasado 4 de noviembre fuerzas israelíes realizaron una incursión terrestre y varios ataques aéreos en Gaza provocando la muerte de 6 activistas palestinos. Esta ruptura unilateral de la tregua por parte de Israel desencadenó una descarga de decenas de cohetes palestinos sobre localidades y pueblos cercanos al sur de Israel sin causar víctimas ni daños. La operación Plomo Sólido, denominada así por el ejército israelí, se concretaba en una incursión aérea con bombardeos de efectos devastadores para la infraestructura y la población civil palestina. Días más tarde comenzaba la incursión militar terrestre llegando en su decimoctavo  día de guerra a causar 910 víctimas mortales y 4.000 heridos graves.

Previa a esta tragedia humanitaria el gobierno de Israel incumplió los Acuerdos de Annapolis -firmados con la Autoridad Nacional Palestina en la perspectiva de la creación de un Estado Palestino-, al permitir nuevos asentamientos, no derribar el muro declarado ilegal por el Tribunal Penal Internacional (TPI) y crear nuevos controles que hacen en la práctica inviable la creación del Estado Palestino.

Como ya lo hiciera en 2006 con el ataque al Líbano, el gobierno israelí se sitúa al margen del Derecho Internacional al acogerse al inexistente derecho a la represalia,  con acciones calificadas en el art. 8.2 del Estatuto de Roma, que dio lugar a la creación de TPI, como crímenes de guerra "al lanzar un ataque intencionalmente, a sabiendas que causará pérdidas de vidas, y lesiones a civiles o daño a objetos de carácter civil o daños extensos, duraderos y graves al medio natural que sean excesivos en relación con la ventaja militar concreta y directa que se prevea".

El gobierno de Israel de forma sistemática ataca y vulnera los derechos humanos del pueblo palestino mediante:

 - El uso de la fuerza excesiva e indiscriminada por parte del ejército israelí provocando la muerte de palestinos de manera ilegal y consciente.

- El uso de civiles como escudo humanos.- Daños y destrucción a infraestructuras civiles (hospitales, universidades, puentes, carreteras, suministro eléctrico, alcantarillados...).

- Demoliciones de casas.- El cerco y aislamiento a la población de Gaza estrangulando a su población.

- La restricción de movimientos a las agencias humanitarias responsables de llevar a alimentos a Gaza y Cisjordania.

- La confiscación de tierras palestinas por parte de colonias judías y cortes de carreteras extraoficiales.

- Detenciones arbitrarias acompañadas de malos tratos y torturas.- Ejecuciones extrajudiciales.

Todas estas acciones crean una tragedia humanitaria que merece la condena unánime de la comunidad internacional. El Consejo de Seguridad de Naciones Unidas aprobó la resolución 1860, que en su punto 6 exhorta a intensificar los esfuerzos con el "fin de establecer un alto al fuego" y en su punto 8 pide a las partes "esfuerzos para lograr una paz amplia basada en la visión de una región en que dos estados democráticos, Israel y Palestina, vivan uno al lado del otro con fronteras seguras y reconocidas".

La Cruz Roja Internacional emitió también una declaración pidiendo el fin de las hostilidades y que se garantice el cumplimiento del Derecho Internacional Humanitario para atender a los heridos en el conflicto.  Finalmente el Consejo de Derechos Humanos de Naciones Unidas con sede en Ginebra condenó la agresión militar de Israel a Gaza y decidió enviar "una misión para investigar las violaciones del Derecho Internacional Humanitario por la potencia ocupante de Israel contra el pueblo palestino". 

SARKOZY TAMBE VE PER QUEDAR-SE

Salvant les òbvies distàncies respecte al contingut del post anterior, vat aquí algunes idees una mica desordenades sobre les eleccions franceses:

1.- Sarkozy no és cap pirat de dreta extrema com alguna anàlisi de l'esquerra, interessadament simplificadora, ha volgut afirmar. Sarkozy es va donar compta que França era un pais conservador on la presència del Front Nacional - amb el qual està prohibit pactar - dificultava que aquest conservadurisme tengués una traducció institucional òptima. Així que, com a primer objectiu - plenament aconseguit - es va proposar acabar amb el FN

2.- Eliminar el FN ha passat per renovar el discurs de la dreta amb un programa nítidament conservador que, en determinades qüestions, expressava els seus valors sense complexes. Ha parlat de posar ordre en el tema de la immigració, ordre en els barris conflictius, respecte als mestres a les escoles, ha parlat de valorar el mèrit i la  capacitat individuals... una recepta encisadora per a la dreta però que - oh. sorpresa! - ha resultat que, "amb l'orella petita", també sonava a música entre algúns votants tradicionals de l'esquerra. No hi ha que magnificar aquest fet però és un fet que no es pot menysprear.

3.- Formava party del govern francés però Sarkozy ha aconseguit presentar-se a les eleccions... com a abanderat del canvi!! i ho ha aconseguit amb uns resultazts excel.lents . El seu discurs ha trencat esquemes... el dels seus adversaris no

4.- L'apertura al centre en la conformació del govern - amb la inclusió de conegudes personalitats de l'esquerra política i social - és la darrera mostra que Sarkozy no només ha fet un plantejament ambiciós i exitós sinó que ha vengut per quedar-se

SARKOZY: UNA VICTORIA DE CALAT

La victòria de Sarkozy ha estat incontestable i s'ha produit en un context d'amplíssima participació (un 85% aprox).

La cosa ja es veia venir després d'una primera volta on l'esquerra en el seu conjunt s'havia quedat en un 36% però el factor novedós dels 18% de vots del centrista Bayrou deixava obert un finestró a l'esperança ... que ara s'ha tancat

Sarkozy forma part del govern però encapçala una opció reformista de "dreta sense complexes", lliberal en allò econòmic i conservadora des del punt de vista dels valors; una opció destinada a fer el que finalmet ha fet: reduir a la meitat un electorat lepenista que, a les eleccions presidencials del 2002, havia assolit un 20% dels sufragis.

Sarkozy ha agrupat una important majoria entorn a un projecte clar i no sempre d'acord amb allò políticament correcte. A l'enfront, i segons algunes enquestes, l'electorat de Royal està dividit al 50% entre el manteniment en les posicions tradicionals de l'esquerra i l'ampliació al centre. Un dilema irresoluble si no es produeix una renovació important del discurs de l'esquerra (no només del PS sinó també del PCF i dels Verds). Ségolène Royal volia encarnar aquesta renovació amb un trancament amb l'aparell tradicional del partit i una barreja de blairisme i zperisme. La fòrmula, de moment, és obvi que no ha funcionat

Una nota final: Sarkozy no és en Rajoy ni el debat polític a França té res a veure amb el d'Espanya.  Allà duen gairebé un any parlant a fons de política fiscal, d'habitatge, d'immigració, d'ensenyament, de política exterior, etc.

Aquí estam a vint dies d'uns eleccions locals i el debat estatal  continúa segrestat pel PP entorn a les llistes d'ANV,  la possible influència del govern en la detenció de la Pantoja  i els passeigs per l'hospital de De Juana Chaos.  Esper que el PP comprengui, més prest que tard que aquest no és el camí de la victòria i abandoni la caverna

ELECCIONS FRANCESES: 5 NOTES I 2 RECADOS

Cinc notes d'urgència:

1.- França vol una renovació política centrada: ha creat un nou espai de centre sòlid i ha castigat els extrems

2.- Ségolène Royal ho té cru però no impossible. El seu vot (25,8%) és molt semblant al que va tenir en François Miterrand quinze dies abans de guanyar les eleccions presidencials l'any 1981 i no està tan allunyat del 31,1% del candidat conservador

3.- Sarkozy i Royal tenen cadescú un possible dipòsit de vot de rerserva d'un 10 %: Sarkozy el del Front Nacional i Royal el de diverses candidatures d'esquerra. Però aquest dipòsit sembla molt més accessible per a la candidata socialista (que, de fet, ahir ja va rebre el seu suport explícit) que per al candidat conservador que, probablement, ja ha mossegat tot el que podia mossegar d'un vot lepenista que ha caigut en picat respecte al 2002

4.- La clau és aquest 18,5% de vots de centre de François Bayrou, un centrista que, convé tenir-ho en compta, ha estat  històricament molt  més lligat a la dreta que a l'esquerra

5.- La bufetada del PCF i dels Verds voreja el ridícul (1,9% i 1,6%, respectivament). Es cert que han estat víctimes del trauma del 2002 (quan a la segona volta passaren en Chirac... i en Le Pen). Això ha provocat, efectivament, una gran onada de vot útil per tal de conjurar el perill de veure l'esquerra exclosa de la segona volta. Però el vot útil també ha comptat per una candidatura trotskysta que ha tret més d'un 4%.

... i dos recados:

1.- Al PP:  El Sr. Sarkozy, que és molt de dretes, a la seva alocució d'ahir va dir que respectava la candidata socialista i les seves idees i que esperava poder dur fins al final un gran debat sobre els seus models de nació, sobre els seus sitemes de valors i les seves concepcions polítiques. NO va dir: cal agrupar forces per evitar que guanyi una Senyora que vol conduir França a la seva desaparició i que li fa el joc als terroristes

2.- A l'esquerra extra-PSOE: El que espera la gent de nosaltres són projectes unitaris, solvents i creíbles. Els "potets de les essències", per sí mateixos, no es mengen un torrat

NO ES UN PROBLEMA DE TOROS O DOFINS

Aquí vos deix un video una mica escarrifant.

Tenc por que vos conmogueu perquè els dofins són uns animals particularment simpàtics i inofensius per als humans. Si és així hauré fracassat.

En d'altres ocasions, vos he parlat de toros, d'oques i de goril.les però, en realitat, no es tracta de cap animal ni de cap situació concreta.

El que m'agradaria és que, en acabar de veure el video, pensàssiu: realment, no pot ser que tenguem aquest tipus de relació amb els animals

L'ABBE PIERRE

Ahir va morir a França un capellà de 94 anys. Era només això: un capellà vell,  però tots els informatius de televisió del vespre li dedicaren la primera mitja hora de programació i avui molts de diaris francesos li dediquen tota la portada i edicions especials a tot color; ara hi ha un gran debat sobre on ha de ser entrerrat...

Humanista, compromés, persona d'acció i de paraula... pens quin personatge de la societat civil podria morir-se avui a Espanya i generar tal commoció; la resposta és clara: ningú. La nostra societat és un desert de referents realment sòlids en l'àmbit intel.lectual i social: una mala notícia per a la nostra democràcia i per a la nostra "salut cívica"

Si clicau a Google Abbé Pierre o Emmaüs trobareu uns 4 milions d'entrades per entretenir-vos. De moment, vos deix amb una ressenya de El Pais que he pogut rescatar del fons de la seva edició digital

EL PAPA, L'ISLAM I EL PUNYETERO FOLLON

Vos he de confessar que, una mica oiat per la polèmica entorn a les paraules del Papa he estat a punt de redactar un post explosiu enfotent-me de "la condisión humana" del Papa, de l'Islam, de Mahoma, de la Beateta, de Karl Marx, del rei en Jaume, del Barça i del Reial Madrid i d'acabar amb un retador "I què passa?"

M'he contingut perquè me n'he adonat que això era deixare-me arrossegar pel clima de bogeria i crispació propiciat pels fonamentalistes de tota casta que ens castiguen amb la seva intolerància i he decidit referir-me a aquella meravellosa frase de Voltaire que deia més o manco això:

"Estic en desacord amb tot el que diu però estic disposat a donar la vida pel seu dret a dir-ho"

Aquesta frase condensa el millor del que va aportar el pensament lliberal del segle XVIII a la cultura universal i el que cal fer, en aquests temps de noves foscors i de noves intoleràncies, és treure-la del calaix i reivindicar-la.

La distinció entre l'oportunitat o la consistència d'un pensament i el dret a sostenir-lo públicament és la clau.

Llegeix avui en Segura (un dels meus ídols d'opinió locals) o escolt la COPE i em fan ganes d'alinear-me amb els islamistes; veig els islamistes cremant esglèsies ortodoxes i em fan ganes d'alinear-me amb el Papa... idò ni una cosa ni l'altra: m'importen molt poc les seves ràncies picabaralles però defensaré fins el final la llibertat d'expressió: no vull que en Voltaire s'hagi d'avergonyir de nosaltres

CUBA I LA LLIBERTAT

Ja fa molts d'anys que al règim cubà se li ha passat l'arrós.

Sempre he estat crític amb les experiències de l'anomenat "socialisme real" i, de fet, vaig entrar al PCE, l'any 1984, després d'un Congrés on s'afirmà que aquestes experiències històriques no mereixien el qualificatiu de socialistes  perquè el socialisme és indissociable de la llibertat.

Els esdeveniments posteriors a 1989 i la deriva del règim xinés no han fet sinó confirmar aquella tesi del PCE.

No obstant això, jo form part de la multitud de persones que, arreu del món, ha vist amb simpatia un moviment  revolucionari cubà que va saber acabar amb la dictadura caciquil d'en Batista;  que ha simpatitzat amb David a l'hora d'enfrontar-se amb un Goliat - l'administració nordamericana - que no dubtava en promoure a Centre i Sudamèrica règimens-títella de caràcter dictatorial;  i que també ha vist  amb simpatia  que qualcú recordàs que la dignitat d'un poble passa, entre d'altres coses, pel fet que els nins vagin a escola, que la gent no es mori de fam i que la gent pugui tenir una assistència mèdica digne de tal nom

Ni aquestes persones ni, el que és més important, els propis cubans, mereixem assistir a la penosa agonia d'un règim polític anquilosat i a la defensiva que acabarà pendent de les hemorràgies intenstinals den Fidel i intentant impossibles successions dins l'ambit familiar

MATAR NINS, BE, PERO NOMES EN PETITS GRUPS

Israel considera que bombardejar objectius civils, destruir escoles, hospitals, ponts i centrals d'energia elèctrica... és pot considerar com a legítima defensa d'Israel contra el terrorisme.

Es una aplicació en petita escala de la doctrina exterior nordamericana i, per tant, no és d'estranyar que, en aquesta posició els acompanyin molts de països (els USA al capdavant), partits (el PP entre molts d'altres) i mitjans de comunicació.

Tots els membres d'aquest "holding" del terrorisme d'Estat saben perfectament que això significa la mort d'innocents i, evidentment, la mort de molts d'infants, però ho assumeixen resignadament per allò de la legítima defensa.

Ara bé, que els noticiaris de televisió informin de la mort simultània de 37 infants en el bombardeig d'un mateix edifici... això no és assumible per l'opinió pública. Així que Israel atura 48 hores les operacions... al Sud del Líban, Rice diu més fort "alt el foc" que "quan s'hagin aconseguit les condicions necessàries" i fins i tot el portaveu del PP té la barra de dir que ells sempre han condemnat les actuacions d'Israel per desproporcionades (i jo sense enterar-me).

Tanmateix, res substancial no canviarà: USA no ha permés que es condemnàs aquesta carnisseria i l'ONU no passa d'estar "consternada" i de "lamentar" tot el que passa.

Es cert que els governs són sensibles a l'opinió pública però hi ha moltes maneres de tornar a la "normalitat" informativa i, a més, ara vé l'agost. La qüestió és no tornar a fer una burrada com aquesta i seguir matant els nins en petits grups ( de dos o tres, com a màxim) 

LA MATANÇA DE QANA. ESTIC CONTENT DE SER UN IMBECIL

Avui ens hem aixecat amb la notícia que l'aviació israelí ha mort més de 50 persones amagades al soterrani d'un edifici de la ciutat libanesa de Qaná. Més de la meitat dels morts eren infants.

Vegent les imatges dels cadàvers d'aquests nins trets un a un d'entre les runes, estic molt content de no ser un d'aquests intel.ligents estrategues de la política internacional que opinen que sí, que estaria molt bé un alt al foc però que..... llàstima! no hi ha les condicions necessàries per acordar-ho.

A mí m'agrada més ser d'aquests imbècils ingenus que aposten, sempre, perquè callin les armes - malgrat que no hi hagi condicions objectives, malgrat que la pau, utilizant la terminologia de l'administració Bush, no estigui sustentada sobre bases sòlides - perquè res no pot ser pitjor que  la mort d'aquests infants

ISRAEL, ESTAT TERRORISTA

M'ha agradat sentir avui com la Cadena Ser  criticava la tebiesa de la Unió Europea a l'hora de (no) condemnar i només lamentar les accions d'Israel al Líban. L'argument coincideix perfectament amb el que jo mateix manifestava a un post recent relatiu a les accions d'Israel a la Franja de Gaza.

Noam Chomsky comença així un llibre seu de l'any 86 titulat "Pirates i emperadors": "Sant Agustí conta l'història d'aquest pirata  capturat per Alexandre Magne al qual aquest li demanà com tenia la gosadia de 'perturbar la mar'. L'altre li respongué: 'I tu, com tens la gosadia de perturbar el món sencer?. Com que jo no tenc altra cosa que un petit vaixell, em diuen lladre; i a tu, que poseeixes una vasta flota, et diuen emperador".

La frase no es admissible en sentit literal però sí en la mesura que, quan el poder polític s'exerceix sense legitimitat democràtica i vulnerant els drets humans no hi ha cap diferència entre aquest poder i l'activitat d'un grup dels que anomanam terroristes

A EUROPA, EL TERRORISME D'ESTAT NOMES LI ' PREOCUPA '

No vull ser simplista ni parcial a l'hora de tractar el conflicte palestinoisraelí, és a dir, no vull ser com la Unió Europea.

Jo condemn sense reserves els atemptats contra la poblaciö civil i les accions de guerra de baixa intensitat desenvolupades per les milïcies palestines. I crec que això em dóna prou autoritat moral per condemnar sense reserves el terrorisme d'Estat practicat pel govern israelí. Matar banyistes a canonades, llençar míssils més o manco selectius, segrestar representants polítics, destruir camps de cultiu, destruir centrals elèctriques, deixar sense aigua a milers de civils.. això és terrorisme d'Estat.

La declaració d'ahir dels 25 Estats de la UE és penosament cega davant aquesta realitat i constitueix un exercici d'hipocresia política que, no ho oblidem, el signa el govern espanyol i el gestiona en Javier Solana. La UE, en concret, EXIGEIX l'alliberament del soldat israelí segrestat i només MANIFESTA PREOCUPACIO per la detenció dels polítics palestins; CONDEMNA ENERGICAMENT l'assassinat d'un dels israelís segrestats i EXIGEIX a les autoritats palestines que acabin amb la violència terrorista de les milícies alhora que , una vegada més, només LAMENTA la destrucció d'infrastructures essencials que contribueixen al deteriorament de la situació humanitària a Gaza; així mateix, marca només com una PRIORITAT el restabliment de l'aigua potable.

Si això és l'Europa baluard dels drets humans, què déu ser la resta del planeta?

REFERENDUM ITALIA. ELS POBRES I EL FEDERALISME

Avui i demà voten els italians una reforma constitucional que té com a proposta principal una forta descentralització territorial. La dreta propugna el sí i l'esquerra propugna el no.

Marilia m'ha escrit un mail i m'ho explica d'aquesta manera en el francés una mica torturat que utilitzam com a llengua vehicular:

C’est une victoire pour toi l’Estatut? je comprends pas bien, est compliqué pour una italienne du Sud parce qu’ici en Sicile (pauvre pas riche comme Cataluna)  le federalisme sera la fin 

A Espanya, com a Itàlia són els territoris rics els que impulsen la reforma de l'Estat malgrat que, afortunadament, no hi hagi ni a Euskadi ni a Catalunya cap  exemple semblant a la LLiga Nord

No obstant això, el raonament de na Marilia (i el rerafons del raonament de l’esquerra italiana) és incorrecte. El centralisme és perfectament compatible amb els majors desequilibris territorials (el franquisme n’és un exmple clar) i el federalisme és compatible amb una política molt solidària i equilibrada. 

La clau no està en el model territorial sinó en l’orientació política majoritària al conjunt de l’Estat i als seus territoris

FRANÇA ES UNA NACIO (AL MANCO, DE MOMENT)

Aqui teniu dos monuments "a los caídos" situats a Nice.  A diferència dels d'aquí no són monuments conflictius: són monuments venerats on, cada punt, es depositen corones de flors i es fan actes d'homenatge.

A França es donen els mateixos trets de diversitat cultural i lingüística que es puguin donar a Espanya (de fet, una part de la nacionalitat basca i catalana s'endinsen en el seu territori).

Si vos fixau, a la llista de noms que es veu a una de les fotos veureu que la majoria són italians perque Nice fou Nissa durant molt de temps.

No obstant això i llevat de Còrsega (sobre la qual n'hi hauria molt que parlar), cap d'aquests trets culturals i lingüístics ha donat peu a realitats polítiques ni remotament semblants a la de Catalunya, Euskadi o Galicia.

La raó és que França és una nació amb la qual s'identifica la immensa majoria dels francesos. Es senten, en la seva immensa majoria (convé no deixar mai de la mà aquesta matisassió important) orgullosos de la seva bandera, del seu himne de la seva història... i dels seus morts.

L' explicació d'allò seu i d'allò nostre és troba, naturalment, en la història. Amb totes les contradiccions de classe i culturals que es vulgui, hi ha una trajectòria col.lectiva lligada als valors republicans que comença en la Revolució Francesa i que arriba fins als nostres dies. No hi ha guerra civil, no hi ha guerres carlistes, no hi ha crits populars de "Vivan las caenas!", no hi ha, al segle XX, 50 anys de dictadures militars... Hi ha, en canvi, una burgesia potent ... i francesa; fa setanta anys, l'esquerra i les forces conservadores s'uneixen contra l'amenaça nazi que ve de l'exterior i guanyen; aquí s'uneixen contra l'amenaça faixista que ve de l'interior i perden

El lio es comprén bastant millor si convenim que les nacionalitats o els pobles venen definits per trets objectius (cultura, llengua, història, cohesió econòmica...) i que la nació és l'expressió d'una voluntat política majoritària de ser-ho i d'actuar com a tal

EN TODAS PARTES CUECEN HABAS

Vegent algunes fotos de la Côte d'Azur, Mabel Cabrer sembla la Presidenta honorària del GOB. Aquí vos deix amb algunes que he pres aquest cap de setmana... però que ningú no s'apunti al "mal de muchos..."

L'autopista A8 corr paral.lela a tota la costa. Com que hi ha un munt de valls perpendiculars a la mar han construit cada punt viaductes com aquest.

Una "monada" arquitectònica a Cap Martin, davora Montecarlo

Un altre cop Cap Martin

Això són els voltants de Grasse, la capital de la Provence. Si vos fixau bé, veureu que el sòl rústic de les montanyes està devastat per les construccions. Aquí i a la majoria de les zones turístiques importants

BOLIVIA: NACIONALITZACIO D'HIDROCARBURS

Endesa presumeix d'increments anuals de beneficis del 150%; la Banca està coneguent increments de beneficis similars; en canvi, els salaris s'incrementen a un ritme del 3%. D'on surten tots aquests doblers?. No serà, per casualitat, de la meva hipoteca, del meu compte corrent, de la meva condició de client de GESA-Endesa...?

Per a un país com Bolivia, el més pobre de Latinoamèrica, aquestes preguntes cobren un caràcter particularment dramàtic.

Esper que els ciutadans bolivians puguin participar en major mesura de la riquesa que generen els seus recursos naturals... i que els de sempre els deixin

CRISI I ESTRATEGIA DEL MOVIMENT SINDICAL

La CGT francesa, un dels sindicats més importants d'Europa, ha passat en 20 anys de 2.500.000 d'afiliats a 700.00 afiliats. La crisi del moviment sindical és general, profunda i no té res a veure amb explicacions grolleres de caràcter subjectiu: "és que passen dels treballadors", "és que només pensen amb les subvencions" i coses per l'estil.

La crisi sindical obeeix a causes objectives relatives als canvis operats en el sistema productiu. Les grans unitats fabrils han desaparegut, les grans constructores s'han transformat en gabinets de gestió, la fragmentació dels centres de treball s'ha accelerat... Els grans poders econòmics - que continuen existint i són cada cop més poderosos - controlen sectors econòmics i mercats, no grans firmes amb milers i milers de treballadors.

Dit amb altres paraules: els Sindicats ho tenen cada cop més difícil i això ha anat amb paral.lel amb una desregularització progressiva del mercat laboral, en facilitats per a l'acomiadament, en precarietat, en por, en abusos... Perquè, que cap ingenu s'autoengani: si als sindicats els va malament, als treballadors també. No s'ha conegut cap cas en què el moviment sindical retrocedeixi i els drets dels treballadors avancin

Els Sindicats no poden quedar-se asseguts donant-li la culpa a la globalització i arreconant-se en la funció pública i les grans empreses que queden. Han de despavilar en un doble sentit:

- Quan hi ha un govern progressista - ara a Espanya n'és el cas -han de reclamar més capacitat d'intervenció a les empreses, més capacitat de corregir abusos, més capacitat per obligar al compliment dels convenis... més capacitat per ser útils als treballadors

- En qualsevol cas, s'han  de reinventar: han de desenvolupar el seu caràcter de moviment sociopolític, la prestació de serveis, les experiències cooperatives, les activitats de promoció sociocultural per als joves, per a les persones grans, etc., han de fer èmfasi en les activitats formatives i educatives i en la generació d'espais per al debat ideològic, han d'obrir-se als autònoms i tenir més cura dels aturats, han de treballar en xarxa amb altres entitats socials...

PS Al meu anterior post Fitipaldi (vaja un nom tio/a!) m'ha deixat la referència d'un bloc on parla d'aquestes coses. Aquí el teniu

MATIAS VALLES, LA CIA I LA BATLIA DE PALMA

Matías Vallés ha dit avui a la SER que jo seria el millor candidat que podria trobar el PSOE per a la batlia de Palma. Agraesc el que puguin tenir de lloança aquestes paraules però és una errada. El PSOE necessita un candidat moderat, centrat, dialogant i unitari que pugui disputar l'electorat de centre al Partit Popular. Jo no faig el perfil.

Millor articulista que assessor electortal, Matías Vallés ens regala sovint amb articles brillants. Avui ens regala amb un de magistral, MV i els avions de la CIA.doc , sobre l'affaire de les activitats il.legals de la CIA a Mallorca i al conjunt del territori europeu. Allò més interessant: la hipoteca que pesa sobre els governs europeus de tots els colors. Des del rojiverde alemany, fins al del PP o al de ZP, tots o han mirat cap a un altra banda  o - el que és gairebé pitjor - han demostrat no enterar-se de res del que passa als seus aeroports.

La manera com acabi la investigació de les instritucions europees sobre aquesta qüestió ens dirà molt sobre el vigor democràtic que encara pugui quedar a la vella Europa

ITALIA: MAJORITARIAMENT COGLIONE, BERLUSCONI E FINITO

Ho acaba d'anunciar el ministre de l'Interior. El recompte dels sufragis d'italians residents a l'estranger ha donat la majoria a l'Unió liderada per Prodi tant al Congrés com al Senat

Podeu veure els resultats a  El Corriere della Sera

S'obre una nova etapa a ca els nostres cosins i el populisme corrupte i manipulador, malgrat la modificació recent i unilateral de la llei electoral, malgrat el control aclaparador dels mitjans de comunicació i malgrat els suvorns i les males arts per eludir la justícia ha estat derrotat.

Perdonau les faltes d'ortografia pero anche io me sento un coglione

POLITICS CRIMINALS

PreviewAqui teniu cinc nins irakians d'una mateixa família morts pels missils d'un helicòpter nordamericà que mirava d'assentar la democràcia a aquell país. Com hem de qualificar els responsables d'aquesta carnisseria?

Molt significativament, el mot terrorista, tan utilitzat, no té encara una definició jurídica universalment acceptada. Tothom l'utilitza en el debat polític segons li convé.  

No seré tan pretenciós d'intentar aclarir aquest problema, però sí sé que la diferència entre la violència  legítima i la ilegítima  no la marca el fet que s'exerceixi des d'un helicòpter o amb un cotxe bomba.

Els governants dels estats democràtics es creuen per damunt de qualsevol judici moral d'aquestes característiques; però és un fet que molts d'ells vulneren sistemàticament els drets humans i els dret internacional cada  cop que ho exigeix la famosa "raó d'Estat" i gairebé tots tanquen els ulls davant aquestes vulneracions si així convé als seus interessos

Després fan sopars i recepcions de gala on, a l'hora dels "brindis", parlen dels valors occidentals... però a mí em sembla que tot això està prodit per dedins

MES SOBRE MAHOMA

No és que vulgui trobar la "cuadratura del círculo" però els comentaris fets a la meva anterior nota sobre aquest tema no són, malgrat el seu apassionament, tan contradictoris com sembla... com tampoc no ho són molts dels que sent i llegeix a d'altres àmbits.

Jo defens el DRET del diari danés a publicar la caricatura en qüestió i defens el meu DRET a criticar-la per desacord amb el seu contingut i amb la seva orientació política (típica de l'extrema dreta) que pretén identificar Islam i terrorisme.

Gairebé tothom que he sentit parlar del tema està d'acord amb això. Encara no he sentit ningú que defensi una reforma legal que prohibís la publicació de caricatures d'aquest tipus  i tampoc no he sentit ningú que identifiqui Mahoma o Islam amb terrorisme.

Però a partir d'aquí l'ànima de l'esquerra s'escindeix: uns posen l'èmfasi en  la llibertat d'expressió i en el seu rebuig a l'integrisme religiós (del qual a Espanya n'hem patit a balquena) i d'altres posen l'èmfasi en la comprensió cap el rebuig que desperta la dominació imperialista dirigida pels USA a molts de països musulmans (i que, òbviament, explica en bona mesura, malgrat que no exclussivament, l'ample onada de protestes populars)  

Però, realment, és necessari escindir la nostra ànima? No podem criticar el contingut de la caricatura sense que s'ens acusi de posar en dubta la llibertat d'expressió? no podem defensar la llibertat d'expressió sense que s'ens acusi d'insensibilitat respecte a civilitzacions alienes a la nostra?, no podem criticar la política exterior d'occident sense que s'ens acusi de complicitat amb l'integrisme musulmà?, no podem criticar l'integrisme religiós sense que s'ens acusi de complicitat amb l'imperialisme?

EL LIO DE LES CARICATURES DE MAHOMA

Vat aquí un debat realment apassionant. Un debat sobre valors, sobre civilitzacions, sobre oportunitat política, sobre drets fonamentals... No és estrany que s'hagi montat la que s'ha montada.

M'agrada dir que, com més hi pens més matís la meva posició però, en trets generals, pens el següent:

1.- La llibertat d'expressió és un  dret limitat. Qui defensa el dret d'ASI de publicar una web explicant 20 maneres de matar les dones?, qui defensaria la lliure publicació d'imatges sobre abusos sexuals als infants? o una apologia de la tortura, o del racisme?...

2.- No totes les limitacions són iguals ni podem adoptar una posició relativista segons la qual "comprenguem" totes les limitacions que es donin a cada lloc i a cada moment. No és el mateix limitar expressions que incitin a la violència o a la vulneració de drets fonamentals que limitar expressions que critiquin o ridiculitzin institucions polítiques (la figura del Rei està clarament sobreprotegida al nostre ordenament jurídic) o religioses o de qualsevol altre caire

3.- Una cosa és criticar i d'altre prohibir. A mi em sembla molt malament representar Mahoma com un terrorista. Em sembla profundament  injust i insultant i, en l'actual conjuntura, fins i tot perillós. També m'ha semblat malament - i qualque progre ha arrufat el nas davant això - que el cartell de Sant Sebastià d'enguany sigui una paròdia de l'imatge del Sant en forma de llonganissa amb tres escuradents clavats. Però una cosa és crititcar i un altra molt distinta és prohibir o amenaçar.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS