Grosske. Bloc (més) personal

Lo den Matas no és una dimissió ni és un abandonament de la política: és una "espantá", un "ja no puc més", un "aquí vos quedau"... i, en definitiva, per la manera com s'ha produit, una putada per al seu partit.

Ni tan sols ha esperat a veure formalitzat el pacte de centre-esquerra, ni tan sols ha deixat que el partit pogués digerir´mínimament la nova situació i es situàs en clau de futur, ni tan sols ha esperat a què na Cirer pugui construir un argumentari que justifiqui perquè, si Matas s'en va, ella ha de quedar a Cort. Ha partit i punt, perquè ja està fart.

Ell i una de les seves amistats més perilloses, n'Eduardo Inda, opinen que és culpa de la llei electoral i dels altres partits (sic): igual que si el Barça digués que ha perdut la lliga per culpa del Madrid...

Com a "Match point", la inolvidable pe.lícula de Woody Allen, Matas creia, ingènuament, que la seva gestió era com un crim perfecte: un fortí inexpugnable. Aconsellat per na Cirer, n'Estaràs, n'Inda ,en Delgado i companyia, consentí en cremar els vaixells de la seva possible aliança amb UM i, com tothom reconeix (llevat del PP) aquesta ha estat una errada monumental.

En política no es pot controlar tot, mai saps quan esclatarà el cas Andratx, mai saps com pot derivar la política estatal i tampoc no pots aspitar, afortunadament, a què IB3, El Mundo i Salut i Força et garanteixin els estats d'opinió. Per això, en política, sempre has de tenir un Pla B, un Pla per si, per exemple, no tens la majoria absoluta.

El drama del PP no és la dimissió de Matas; el drama és el pes que pugui tenir en el futur l'ala dura del PP encapçalada per en Delgado. Que la majoria absoluta obtinguda pel PP a Calvià no engani a ningú: Delgado no és Sarkozy i un PP dirigit per aquesta dreta sense complexes és un PP condemnat a l'oposició